L'habitatge a Espanya, la sanitat als Estats Units

Desitgem que la primera llei d’habitatge pugui representar alguna diferència real en la vida de tantes persones excloses del mercat pels preus impossibles dels pisos, tot i que en tenim algun dubte raonable, a jutjar per les queixes de les entitats que més la van reclamar, perquè creuen que el text fa curt.

Pisos, pisos, pisos. Pedro Sánchez fa dies que promet pisos. A un periodista de TV3 que ha fet el recompte li surt que el cap del govern espanyol ja ha promès 113.000 habitatges, i això que encara no ha començat la campanya electoral.

La lletra petita d’alguna d’aquestes promeses fa vergonya. Per exemple: el ministeri de Defensa cobrarà per la venda de terrenys en desús per construir-hi pisos de protecció oficial. O sigui: l’Estat (Transports) li compra a l’Estat (Defensa) uns terrenys i uns pisos que són seus i la ministra Robles diu que els diners que es pagaran (“d’acord amb la taxació adequada”) serviran per a “la defensa nacional”. O sigui que amb els nostres diners per fer pisos finançarem el ministeri de Defensa. Com diria Pere Sampol, “és que és es colmo!”

Però més enllà de Berlanga, hi ha el malestar generalitzat de tanta gent, sobretot jove, que es veu privada de qualsevol accés raonable al mercat immobiliari. És un malestar que ratlla l’angoixa vital i que em recorda la duresa amb què els Estats Units neguen sistemàticament als nord-americans el dret a una sanitat pública. El que significa en termes de renda haver-se de pagar allà una assegurança de salut i aquí un pis és una hipoteca bastant semblant, que posposa i desfà molts plans d’emancipació personal i que fa anar malament de renda tota la vida. I després tot són plors per la baixa natalitat. En la desprotecció del dret a l’habitatge, Espanya ha anat molt lluny.