El pistoler i la set de venjança

La incapacitat de les víctimes del pistoler de Tarragona per entendre que fer justícia en aquest cas no consisteix en impedir que se li practiqui l’eutanàsia, tal com ell demana, reflecteix fins a quin punt preval, al Primer Món i en ple segle XXI, un sentit de la justícia medieval, basat en la venjança i no en el bé comú. Només això explica que hi hagi advocats disposats a arribar fins al Constitucional per impedir que algú per a qui la vida ja només pot ser una tortura, mori i deixi de patir. Parlen del “dret al rescabalament de les víctimes”. ¿És això rescabalar-se?: ¿provocar el màxim mal el màxim de temps a un altre ésser humà? ¿A ningú li fa vergonya exigir “aquest dret”? No és l’únic cas en què he constatat aquesta set de venjança. Parlant amb gent jove, culta i progressista, m’he quedat sol intentant fer veure el poc sentit que té lamentar –com lamenten certs articles d’opinió– que l’home que se suïcida després de matar la seva parella “hagi escapat de la justícia”. Que ciutadans d’esquerres i il·lustrats considerin missió de la justícia infligir un càstig superior al de voler morir perquè la vida se’t fa insuportable –com si suïcidar-se fos un mal menor– demostra, per a mi, que poc ha evolucionat, que poc s’ha civilitzat, el concepte de justícia.

Replantejar-nos què entenem per justícia ens obliga a preguntar-nos què entenem per culpa o, per ser més exactes, per reconèixer que com a humans no disposem de sabers ni de mitjans per mesurar de manera precisa i objectiva una dada imprescindible per poder “fer justícia”: el grau de culpa d’algú en una determinada acció. Més encara: el concepte culpa no es pot abordar de manera racional, científica. La culpa –si parlar-ne té sentit al marge de les creences religioses– dependrà sempre del grau de llibertat amb què ha actuat el presumpte culpable, i la llibertat, igual que la culpa, és una creença no només immesurable sinó fins i tot indemostrable. Ara bé, si no podem demostrar el grau de culpa dels criminals en els crims comesos, ¿com podem ser justos a l’hora de castigar-los? Si fóssim honestos, hauríem d’admetre que el desig de castigar el presumpte culpable neix sempre de l’odi, de la ràbia, que sentim contra ell.

La missió d’una justícia civilitzada no és, ni pot ser, castigar “el culpable”, sinó que té dos objectius bàsics. D’una banda, impedir que els que cometen accions il·legals que posen en perill la vida i el benestar dels altres tinguin el grau de llibertat suficient per fer-les. D’una altra, aconseguir canviar-los de tal manera que deixin de suposar una amenaça i puguin anar recuperant la llibertat. També ha de ser objectiu de la justícia rescabalar les víctimes i fer-ho –sempre que sigui possible– imposant una reparació a l’autor del crim i fent-lo sensible i empàtic amb el mal que ha causat. En cap cas, la reparació hauria de consistir en el plaer que es deriva de castigar, de fer mal, al causant d’un mal. No és només que això no sigui evangèlic, és que no ajuda a guarir cap ferida i només alimenta el cicle d’odis que propiciarà futurs crims.