Pitjor que el Kippur de 1973

1. L’assalt desfermat per Hamàs aquest dissabte contra Israel suposa la més gran catàstrofe d’intel·ligència experimentada per l’estat hebreu en els seus setanta-cinc anys d’existència. Molt més greu que la d’octubre de 1973, perquè aleshores la ceguesa dels serveis d’informació israelians davant l’imminent atac egipci i sirià es podia mig justificar en l’excés de confiança generat per l’aclaparadora victòria del 1967; i, a més, els fronts del canal de Suez i del Golan es trobaven situats a centenars de quilòmetres del cor d’Israel, (mal) defensats pel Tsahal. Ara, Hamàs no havia sofert cap desfeta recent que permetés imaginar-la afeblida, i a més els confins de la franja de Gaza són a un tir de pedra –vaja, de morter, no cal ni dir de qualsevol coet– del territori sobirà d’Israel i de la seva població urbana.

2. És a dir, que mentre al llarg dels darrers temps el nefast govern de Netanyahu es dedicava a polaritzar i dividir la societat israeliana en el seu intent maldestre de rebaixar els controls democràtics a càrrec del Tribunal Suprem, els mítics serveis d’espionatge de l’Estat d'Israel han restat cecs i sords davant d’uns preparatius d’atac de la milícia islamista que han d’haver durat mesos i implicat milers de persones, i això dins d’un territori de la mida d’Andorra. És un cas d’incompetència –pel que sabem a dia d’avui– incomprensible i injustificable. Ara, un Bibi acorralat proposa a l’oposició formar un govern d’unitat nacional. Desconec si es formarà, però, a mitjà termini, el que el líder del Likud i molts dels seus ministres ultres es mereixen és un judici polític i unes eleccions anticipades que els inhabilitin per sempre més.

3. Després de decennis debatent sobre si existia una fórmula que fes possible la coexistència més o menys pacífica entre Hamàs i Israel, i sobre l’abast d’una hudna (treva) indefinida que fos acceptable per al Moviment de la Resistència Islàmica, i sobre l’efectivitat de les mediacions egípcies per tal de refredar la tensió al voltant de la Franja, l’atac del dia 7 ha mostrat sense marge de dubte quin és el veritable programa de Hamàs per a l’“alliberament total” de Palestina, “des del riu fins al mar”: l’eliminació física, l’extermini, l’erradicació de la població civil jueva que hi resideix. L’assassinat sistemàtic dels civils desarmats que van ser sorpresos pels carrers de Sderot o d’altres municipis israelians durant les primeres hores de l’assalt, la negra sort que puguin córrer els altres civils segrestats i avui desapareguts a la Franja, deixaran una empremta profunda sobre el conjunt de la societat israeliana, en potenciaran la sensació de risc existencial, de lluita a vida o mort, de o nosaltres o ells, en relació amb els palestins. Això d’aquests darrers dies no és una bomba en un autobús urbà o en un cafè de Tel-Aviv (una tómbola nefasta d’abast limitat, pensaven molts israelians un cop segurs a casa). Això d’ara mostra que no hi ha refugi possible si tot el país no està ben protegit. ¿Algú creu que així s’afavoreixen les actituds pacifistes, dialogants, de distensió?

4. Durant anys i panys, però sobretot des que el 2007 Hamàs en va prendre el control absolut, una determinada propaganda occidental ha descrit infatigablement la franja de Gaza com “la presó a cel obert més gran del món”, “un immens camp de concentració”, etcètera. I bé, potser a la llum dels darrers esdeveniments alguns d’aquests tòpics haurien de ser revisats: ¿una presó els captius de la qual, armats fins a les dents, assalten amb èxit i ocupen temporalment parts del territori del país veí, posant contra les cordes un dels exèrcits més poderosos del món? ¿Un camp de concentració pretesament bloquejat al qual arriben cada dia tota mena de productes, incloses armes, municions i altres subministraments militars, a través de centenars de túnels?

5. Desenganyin-se: digui el que digui aquest o aquell analista, ningú no sap a Occident ni per què Hamàs ha decidit atacar ara, ni en una operació d’aquesta envergadura. Cap de les raons invocades per la propaganda islamista (ni “l’alliberament de la mesquita d’Al-Aqsa”, ni “els crims de l’ocupació”, ni el propòsit islamista de sabotejar l’acostament israelo-saudita) no ho expliquen de manera suficient. ¿Es tractava de reactivar, i més que mai, el cicle acció-represió i d’arraconar definitivament l’afeblida Autoritat Nacional Palestina? Tampoc no sap ningú que passarà a partir d’avui. Vaja, sí: un cop restablert el ple control del seu territori sobirà, Israel es llançarà a un càstig implacable sobre Gaza (incloses potser incursions terrestres, però sobretot des de l’aire) que desequilibrarà la comptabilitat dels morts, pràcticament empatada en el moment d’escriure aquestes línies. Això durarà setmanes, perquè Netanyahu vol refer-se de la humiliació soferta, però no modificarà cap de les dades de fons d’un conflicte que ja suma més de cent anys i al qual no s'hi veu sortida. ¿Un estat únic israeliano-palestí, després de la matança iniciada el 7 d’octubre del 2023?