Hi ha moviments ciutadans que marquen un abans i un després. Per sort, els ciutadans no estam tan anestesiats com ens fan creure. Record el 15 de febrer de 2003 a Madrid. Gairebé dos milions de persones sortírem al carrer a cridar “No a la guerra!” de l’Iraq. Però hi ha dirigents que encara es pensen que les majories s’equivoquen. Per sort, els ho podem fer veure cada quatre anys. Aznar ja no va optar a la derrota a les urnes, un any després. En el seu lloc hi deixà Rajoy. Deu anys després, un dels seus deixebles, José Ramón Bauzá, es marcava un ‘Josemari’ a Balears i la ciutadania, de nou, sortí al carrer a recordar que per damunt dels petits dictadors hi ha la voluntat d’un gran poble. La manifestació del 29-S, la marea verda, si no la que més, va ser una de les més nombroses que ha viscut la nostra comunitat, fou un crit de ‘prou’. Prou a l’antidemocràcia, al totalitarisme, a les prohibicions a la llibertat d’expressió. Molts intentaren capitanejar aquell prou de color verd, un crit que no responia a cap lema electoral sinó que aturava una manera d’imposar política. Molts han vist després que contra Bauzá es vivia millor perquè va tenir aquella capacitat, de mal governant, de sumar tothom al mateix costat. Record amb gran empatia les paraules del llavors líder de MÉS per Mallorca al Parlament. Biel Barceló va intervenir en el debat de política general del 2014 amb una sentència per a la posteritat:“Senyor Bauzá, vostè haurà estat el pitjor president de la història de les Illes Balears, i això que n’hi ha un que és a la presó”. Probablement hi ha manifestants del 29-S, simpatitzants del Partit Popular, que també subscriuen aquestes paraules.