Pitjor que els ocupes és la mala justícia

Gairebé sap greu discrepar dels aplaudiments generals, però la instrucció del fiscal superior de Balears, Bartomeu Barceló, donant via lliure als desallotjaments exprés sense ordre judicial per combatre els ocupes és una pèssima notícia. Ho és, com a mínim, per a aquells que vulguin viure en una democràcia d'una certa qualitat. I abans de continuar, una qüestió prèvia: utilitzam la mateixa paraula, ocupes, per designar realitats molt diferents, per no dir contràries entre elles. Una cosa és el moviment okupa (que neix aquí a imitació dels 'squatters' britànics i alemanys dels anys setanta), una forma de contestació als abusos del capitalisme que, a la pràctica, acostuma a consistir en grups de joves que s'instal·len en immobles en desús (generalment fàbriques, naus industrials o habitatges abandonats) i els reaprofiten convertint-los en centres d'activitats que sovint van en benefici de la comunitat. I una altra de molt diferent són els lladres que n'han usurpat el nom, que com sabem entren dins les cases o els pisos dels altres aprofitant qualsevol descuit, i s'hi fan forts, aprofitant els avantatges que troben en una legislació evidentment mal plantejada (una vegada hi han entrat, costa Déu i ajuda expulsar-los-en i fins i tot demostrar la legítima propietat de l'habitatge o l'edifici). Sovint, a més, s'organitzen en bandes de caràcter clarament mafiós. Contra aquests darrers, naturalment que han d'actuar la llei i les forces i cossos de seguretat amb tot el seu pes. Però sempre amb les garanties jurídiques de l'estat de dret.

Garanties amb les quals té un encaix més que dubtós la mesura del fiscal Barceló, que fa pensar molt més en una maniobra populista que no en cap millora de l'eficàcia en la lluita contra el robatori mal disfressat d'ocupació. Una legislació dolenta no la corregeix una normativa pitjor, i passar per damunt dels jutges per posar en mans de la policia la decisió de quan i per què s'ha d'efectuar un desallotjament, en calent i sense haver de donar explicacions, amb la benedicció del fiscal per “fer un ús proporcional de la força” (primer pega i després ja ho veurem) és una idea que només obre la porta als excessos policials, dels quals tampoc no estam exempts en aquestes Illes. Més que més, amb uns cossos policials sobre els quals pesen sospites més que fundades de males pràctiques que inclouen la corrupció, especialment a Palma (tristament per a la ciutadania que els paga i per als agents i comandaments que sí que honoren el seu uniforme fent bé la seva feina). Pel que fa a Barceló, diguem que la seva independència com a número u de la Fiscalia de Balears (des de temps ja gairebé immemorials) es fonamenta en la coneguda divisa mallorquina: anar viu. Només ha tengut topades serioses amb els fiscals Anticorrupció, una espècie que va aterrar a Balears contra tots els seus desitjos. I és recordat com Jaume Matas va intentar pressionar-lo (“Tomeu, aquesta me la deus”) quan els fiscals Anticorrupció i el jutge Castro el van fer tornar dels Estats Units d'Amèrica. Barceló es va desentendre de Matas per un motiu ben senzill: ja no comandava.

Hi ha coses pitjors fins i tot que els lladres, i una d'elles és una justícia de baixa qualitat: capaç de perseguir màfies de segona i tercera fila, però que fa els ulls grossos amb les que venen emparades per partits polítics o per fons d'inversió internacionals. L'ocupació delictiva és una xacra que s'ha de perseguir, sens dubte; però, com diu el nostre director Enric Borràs, de poca cosa servirà aplicar-hi mà dura mentre es permeti que l'habitatge sigui un negoci que va en benefici de molt pocs i contra els interessos de la ciutadania.