Pitreres

Una de les històries de l’estiu, en els últims anys, és la d’una dona a la qual fan tapar els pits en una piscina, sigui privada o pública. La dona ho denuncia tot dient que per ser dona li apliquen una llei o reglament que no intervé en el cas dels homes, que podem anar amb els mugrons a l’aire, i tot plegat genera un debat que fa bullir l’olla de les notícies d’estiu, fins que s’oblida per culpa d’un incendi, o de l’ara més que probable crisi energètica. Ho haurem d’admetre perquè, a més, ja està estadísticament demostrat: fa vint anys les dones tenien més predisposició —fins al 43%— a posar-se amb els pits a l’aire a platges i piscines que ara —quan no arriba ni al 20%. 

Hi ha hagut un retorn purità al tapament, en aquest sentit, al mateix temps que sembla que s’alliberen els costums en d’altres assumptes, o que es normalitza tot allò que té relació amb el sexe i es parla més dels drets de les dones i de les minories. Però hi ha un factor determinant, que ha motivat aquest ‘pudor’: l’aparició del telèfon mòbil amb càmera de fotos, i que moltes dones s’hagin sentit espiades i fotografiades a les platges. Aquest temor, confirmat per molts casos —professores fotografiades per alumnes, per exemple—, ens torna a fer evident que no hi ha progrés que no vingui acompanyat també de dosis de retrocés, i que el que pot alliberar-nos també ens esclavitza. És la mirada masclista la que veu en el pit nu d’una dona una incitació sexual; en algunes tribus 'primitives' era tot el contrari, de fet; la dona que es tapava el pit, quan totes les altres anaven amb les sines al vent, era la que rebia les mirades suspicaces, perquè semblava que amb l’ocultació pretenia insinuar pruïja: tapar-se era el que podia esperonar el desig de despullar. També es torna a concebre el desig masculí, en aquests casos, com una cosa incontrolable, mentre que les dones heterosexuals podrien veure un tors nu i masculí i no reaccionar de cap manera… Aquesta desigualtat en la concepció dels desitjos sexuals ens situa davant d’una paradoxa. I sobretot fa por quan es posen els nens com a excusa, quan se li diu a una dona que s’ha de tapar els pits perquè hi ha nens a la vora. De fet, són els nens els menys perceptius —sexualment parlant—, o els que, davant d’un parell de mamelles, menys solen escandalitzar-se.

És en aquest context on posar-se amb els pits a l’aire torna a ser un gest polític, com després de la mort de Franco. En això hi torna a haver reivindicació, l’assumpció de la normalitat del cos de la dona, en el qual no hi ha res de pecaminós, al contrari que a les mirades censores o lascives. És la normalitat de la nuesa el que pot reconciliar-nos amb el propi cos, lluny de les idealitzacions publicitàries o del cine. Critiquem aquell Islam opressiu que obliga les dones a posar-se mocadors o a banyar-se totalment tapades, però al mateix temps semblem aprovar amb les nostres censures el relat de fons d’aquell esperit retrògrad, que no permet a les dones les llibertats i la naturalitat envers el propi cos que els homes sí que tenim, i que en cap cas volem perdre.  

Melcior Comes és escriptor