El pla industrial de Catalunya
La Generalitat ha presentat un pla de desenvolupament econòmic fins al 2030. És útil. Desgranem què s'hi preveu:
Infraestructures. Capacitat d’abastir aigua per a usos socials i industrials, eliminar risc de sequeres –2.000 milions d'euros–. Arribar al 50% d’energies renovables el 2030. Fibra òptica al 100% de les llars. Aeroport per a vols intercontinentals. Rodalies.
Modernització productiva. Centrada en els sectors prioritaris –agroalimentari, automoció, renovables, digital i intensius en energia–. 5.000 milions d'euros.
Coneixement i innovació. Centrat en les universitats públiques. Prioritats: modernització, R+D, qualitat.
Igualtat d’oportunitats. 5.000 milions d'euros. L’habitatge és prioritari. 50.000 habitatges nous, de cost moderat. Lloguer i propietat. Cal que com hem fet en el passat no ens venem el patrimoni un cop generat.
Bon govern. Simplificar l’administració, menys paperassa per a la ciutadania –un clam dels pagesos, que de moment no sembla especialment escoltat.
En total, 18.500 milions d'euros en cinc anys. Més enllà del nivell de detall i del desplegament, que és lògicament encara poc, ser capaços de plantejar un pla amb aquesta dimensió i ambició té un valor intrínsec i suposa una fita política no menyspreable.
La resposta política no hauria de ser criticar-lo per poc o molt ambiciós, per ser genèric en àrees econòmiques o geografies, sinó demanar-ne la concreció i oferir ajut per realitzar-lo.
És important identificar els sectors considerats estratègics, la qual cosa té una càrrega política no menor. Els que no ho siguin aixecaran el braç per criticar una selecció que sempre pot ser qüestionada per poc justificada. Cal valentia política per fer-ho. A Catalunya, està per fer.
Quan el govern basc, amb la col·laboració directa, intensa i permanent del govern central, ho va fer al final dels 70, per l’obsolescència de la indústria pesant va buscar una veu experta externa, l’economista Michael Porter, per identificar què calia modernitzar i què substituir quan no era possible una continuïtat competitiva. Van néixer sectors madurs reformats i modernitzats en processos i productes, i nous sectors que substituïen els antics, econòmicament irrecuperables –energia eòlica, indústria aeronàutica, turbines de gas…–. Això avui és més fàcil de fer: la UE, el Pla Draghi i el Pla Letta han fixat els sectors prioritaris –ecologia, digitalització, salut, ensenyament...– per recuperar la competitivitat que perdem els europeus de manera permanent i intensa amb relació a la Xina i els EUA. El fet que el mercat i la geoestratègia assenyalin el camí a seguir elimina discussions innecessàries que són una pèrdua de temps.
Fer un pla industrial i identificar les prioritats és útil. Avui, el País Basc, que té un pla industrial des de fa 40 anys, té un PIB industrial del 24% –Espanya, de menys del 20%.
S’ha publicat fa mesos un llibre de Toni Roldán i altres que aplega en dotze capítols iniciatives que, lluny de ser trencadores, suggereixen mesures que, si es realitzen, suposen beneficis socials i econòmics moderats, però certs. Estan en línia amb les polítiques referenciades de la Generalitat.
Un dels problemes del nostre sistema d’ensenyament és el diferent nivell de coneixements i capacitats –per començar, el coneixement de la llengua– dels alumnes autòctons i immigrants o d’alumnes de famílies amb rendes altes i baixes. Calen tutories específiques i dedicades. En un programa, avaluat en uns 1.500 milions d'euros per any, aquestes es poden impartir específicament als alumnes més vulnerables per reduir diferències de capacitat i coneixement i evitar la reducció del nivell mitjà de la classe, que defineix l’últim, no el primer, i que té, per tant, conseqüències per a tots els alumnes.
Si volem millorar el nivell d’ensenyança hem de millorar el nivell dels professors a través d’una millor formació, que ha de ser contínua al llarg de la vida, i modificar el sistema actual de selecció a través d’oposicions. També hem de millorar la remuneració. Pagar bé als professors és la millor inversió que es pot fer ara i aquí.
S’ha de promoure la mobilitat social facilitant l’accés a l’ensenyament superior des de la FP, un accés molt deficient encara, finançant beques per a qui hi vulgui accedir.
S’ha d’atreure milers d'investigadors que volen tornar a Espanya i que, formats per l’exercici professional durant anys en empreses i universitats estrangeres, tornarien si tinguessin l’ocasió. El pla ICREA ha estat un èxit rotund. Expandim el sistema a altres col·lectius.
Que la formació estigui adaptada a les necessitats de les empreses. Que ningú estigui fent una tasca inferior a les seves capacitats. Això produeix frustració; i a la inversa, produeix angoixa i pessimisme.
Tenim a Espanya i Catalunya un nivell de R+D de menys de l'1,5% del PIB, quan a Europa supera el 2%. La pública és de mala qualitat i la privada escassa. Hauríem de promoure reformes a la primera per incrementar la qualitat i estímuls fiscals a la segona per augmentar-ne el volum.
Ens cal un desplegament del pla del Govern de la Generalitat en un pla industrial i social que el concreti i eviti que es malbaratin recursos per ignorància, desorientació o discussió política estèril. No hi ha raó per no fer-ho. És en benefici de tots.
