Un Pla Marshall per a Ucraïna i Rússia

Nou mesos després que Rússia envaís el seu país, els ucraïnesos tenen l’esperança d’una victòria militar. Però si parlem de pau i prosperitat a llarg termini, una victòria militar seria només el final de la primera fase. La següent fase, la de la reconstrucció, serà molt més llarga i dura, i requerirà un suport econòmic continu i extens dels amics i aliats del país.

S’espera que aquest any l’economia ucraïnesa es contregui un terç. La guerra ha deixat molta gent sense casa i sense feina, hi ha uns 13 milions de civils desplaçats i 700.000 ucraïnesos (la majoria homes joves) han abandonat la feina per servir a les forces armades. A més, s’han destruït fàbriques i cases.

Alguns d’aquests problemes es resoldran de manera natural quan acabi la guerra, però la majoria no. Molts desplaçats no tindran ni casa ni feina, i la reconstrucció d’habitatges, escoles, hospitals i altres infraestructures necessàries per a la recuperació econòmica comportarà costos altíssims. Els economistes ucraïnesos calculen que la restauració de les infraestructures afectades costarà almenys 200.000 milions de dòlars, i com més duri la guerra, més alta serà la factura.

Si tenim en compte que aquestes quantitats equivalen al PIB d’Ucraïna d’abans de la guerra, no podem esperar que els ucraïnesos paguin la reconstrucció sols. Els veïns europeus d’Ucraïna hauran de fer un esforç financer important per ajudar el país a reconstruir la seva economia. Aquest esforç, per sort, també serà útil per als seus interessos. La inestabilitat econòmica a la regió és caldo de cultiu per a la inestabilitat política. Una Ucraïna inestable no pot ser un aliat fort.

Els líders dels Estats Units ho van saber veure en l’època posterior a la Segona Guerra Mundial, quan el Pla Marshall va canalitzar l’equivalent a més de 130.000 milions de dòlars actuals per facilitar la reconstrucció europea. Com passa ara a Ucraïna, les infraestructures de tot el continent havien quedat molt afectades pels bombardejos aeris, i molta gent estava en alt risc de patir fam.

El Pla Marshall tenia dos objectius: la recuperació econòmica europea i la contenció de la Unió Soviètica. L'estabilització econòmica d'Europa es veia com un requisit previ a la construcció d’institucions estables que afavorissin el creixement dels ingressos i reforcessin la democràcia liberal.

El pla va ser un èxit. A Itàlia va estimular el creixement i va fomentar el desenvolupament industrial, a Alemanya va donar lloc a noves polítiques industrials i va revitalitzar el creixement, i a tot Europa occidental va tenir un paper crucial en la restauració de l’estabilitat financera i va impulsar la liberalització econòmica.

A la dècada dels 60, els 17 països que van acceptar ajuda (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya Occidental, Grècia, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa, Turquia i el Regne Unit) s’havien recuperat econòmicament i ja eren democràcies liberals estables.

Del Pla Marshall en podem treure diverses lliçons importants actualment. En primer lloc, les injeccions d’efectiu per a la reconstrucció d’infraestructures poden retornar grans beneficis. De mitjana, les transferències del Pla Marshall del 1948 al 1952 van representar menys del 3% del PIB als països receptors. Però, com que les injeccions financeres van ser anticipades, van ajudar a estimular un creixement sostenible.

En segon lloc, malgrat que un paquet significatiu d’ajuda i reconstrucció per a Ucraïna serà car, és totalment factible. El 1948, el PIB dels EUA era 3,5 vegades més gran que el de França, Alemanya i Itàlia junts. Avui, el PIB dels països de la UE és més de 85 vegades més gran que el d’Ucraïna.

Per descomptat, hi ha diferències importants entre l’Europa occidental de després de la Segona Guerra Mundial i Ucraïna, Rússia i Bielorússia avui en dia. Els destinataris del Pla Marshall es trobaven entre les economies més avançades del món en aquell moment, mentre que les antigues repúbliques soviètiques tenien problemes sistèmics fins i tot abans de la guerra. En 13 dels 30 anys que van del 1990 al 2020, Ucraïna va registrar un creixement negatiu del PIB. Aquestes condicions inicials suggereixen que l’estabilització econòmica trigarà molt més a arribar que a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial. Però això és un motiu més per començar a planificar ara una injecció massiva d'ajuda.

En tercer lloc, de vegades val la pena ser generós amb els antics enemics i també amb els amics. El Pla Marshall va destinar grans quantitats de diners als països que havien lluitat contra els EUA durant la guerra. Es va entendre que l’estabilitat en desenvolupament als països aliats requeriria estabilitat als països del voltant. França, que estava en part liderada pel govern de Vichy, va rebre la part més gran de l’ajuda (20,8%), seguida d’Alemanya Occidental (10,9%) i Itàlia (10,6%). El que se’n desprèn per al moment actual és que, sota les condicions polítiques i estratègiques adequades, invertir en les economies de Rússia i Bielorússia podria tenir beneficis geopolítics a llarg termini. I fer-ho és assequible en comparació amb el Pla Marshall, perquè el PIB de la Unió Europea és més de vuit vegades més gran que el d’Ucraïna, Rússia i Bielorússia junts.

Independentment de si Occident ajuda Ucraïna o també hi inclou Rússia i Bielorússia, els costos totals de la recuperació superaran els costos directes causats per la guerra. En conjunt, el Pla Marshall representava un 5% del PIB dels Estats Units del 1948. Si els països de la UE destinessin el 5% del seu PIB conjunt a la reconstrucció de la postguerra, podrien finançar un paquet d’ajuda de 870.000 milions de dòlars. I els Estats Units també hi podrien contribuir.

En definitiva, l'èxit a llarg termini d'Ucraïna dependrà del compromís dels seus aliats amb la seva recuperació econòmica. Sense un suport econòmic sostingut i una implementació sensata, qualsevol pau que s’aconsegueixi amb una victòria militar serà, probablement, efímera.

Copyright Project Syndicate