El pla mestre
A la Transició els mallorquinistes teníem un pla, i era prou bo. Es basava en un fet incontestable: Mallorca és una terra amb una cultura, tradicions, història pròpies… però sobretot, amb una llengua, un idioma que ens fa ser qui som. Ser mallorquí, doncs, era un fet, no una opció. La pàtria era la nostra llengua, i el nostre país, allà on et responen amb un “Bon dia!”.
Ara bé, no ens enganyem. La majoria dels mallorquins i les mallorquines no eren del tot conscients de ser “poble”. Això era degut als segles d’adoctrinament espanyolista, pensàvem nosaltres. L’estat liberal i l’oligarquia botifarra havien fet la seva feina. Així, per a molts illencs només hi havia una nació, Espanya, amb Madrid com a epicentre i amb la cultura castellana com a hegemònica. La gent d’Alcúdia, Petra, Eivissa, es Castell o Sóller preservava orgullosament les tradicions, però ho feia per pura inèrcia, sense cap tipus de consciència lingüística o nacional. D’aquesta manera, als barris i viles de l’illa tothom ballava boleros i menjava panades amb la mateixa il·lusió que seguien la Roja al mundial de futbol.
En relació amb els forasters, l’altre gran grup demogràfic, la proposta no era del tot clara. Ells havien arribat a les Illes a partir dels anys seixanta, atrets per les oportunitats de feina que oferia el ‘boom’ del turisme. Davant aquest nou element extern, els mallorquins –no només els mallorquinistes– fèiem com si els peninsulars no existissin. Aspiràvem que la determinació de la comunitat de catalanoparlants els integrés. Així, calia remallorquinitzar zones com Palma, Calvià i s’Arenal, que eren considerats territoris perduts en mans dels bàrbars.
El pla era perfecte. Senzill, clar i lineal. Per això, malgrat que en els anys 80 i 90 el PSM i UM es fotessin patacades elecció rere elecció, no passava res. Tot era qüestió de temps i pedagogia. Al cap i la fi, a les Illes la immensa majoria era catalanoparlant, era illenca “de fet”, i només calia fer feina perquè ho fossin “de dret”. Nosaltres, els mallorquinistes, doncs, teníem una missió clara: revelar, talment profetes, la veritat oculta. L’autonomia ens havia de servir per a això (en aquell moment no sabíem que gent com José Ramón Bauzá podria arribar a presidir el país). S’ha de dir que es va fer una bona feina, els resultats ho demostren: després de 40 anys d’autonomia, l’escola en català és un fet i mai com ara s’havia promocionat tant la nostra cultura, tradicions i folklore.
Ara bé, no tot són flors i violes. No fa falta ser un crack per veure que el full de ruta del mallorquinisme mostra clars signes d’esgotament. I és que la proposta política que varen plantejar figures com Miquel dels Sants Oliver, Emili Darder o Climent Garau poc té a veure amb la societat illenca del segle XXI. Pensem que quan Josep Melià, el 1977, va escriure La nació dels mallorquins, feia pocs anys que la indústria turística estava en marxa. Venien molts d’alemanyots i gavatxos, però cap s’hi quedava, i la immigració peninsular es concentrava als nuclis costaners. En aquest sentit, un altre exemple seria el llibre Països Catalans en Plural. Quan Damià Pons el va publicar, el 2005, el català era la primera llengua de la majoria dels illencs, i la immigració peninsular representava un 30% i l’estrangera, només un 5%... Mallorca ha canviat molt en poquíssim temps, no creieu?
Quina proposta de país, doncs, tenim avui els mallorquinistes, quan després d’anys d’onades migratòries els catalanoparlants són minoria a casa nostra?
Per primera vegada en la història, el mallorquinisme es planteja la necessitat d’un nou paradigma. Una sèrie d’autors, com Toni Trobat, Tomeu Martí, David Abril o Miquel Rosselló, han acceptat el repte i han començat a construir nous relats. Aquesta gent es planteja qüestions de fons transcendentals: Construir la comunitat política és el mateix que defensar els drets lingüístics? Qui són els mallorquins avui? Podem garantir el futur de la llengua sense la consciència dels seus parlants? I sense la complicitat de la resta? Pots ser illenc sense parlar la llengua pròpia? El tema no és menor. Aquestes preguntes rompen amb 100 anys de discurs polític i empelten, un poc sense voler, amb els postulats republicans federals decimonònics de Pi i Margall (que a l’illa tingueren grans exponents, com Lluís Martí, Mateu Domeray o, d’alguna manera, Gabriel Alomar).
El perill de no qüestionar-nos és clar. He de dir que em sent plenament identificat amb Júlia Ojeda quan diu que “un dels nostres forats negres és la inexistència d’un pensament complex i alhora desacomplexat que doti d’unes bases sòlides una societat híbrida com la catalana. (...) manca un relat potent que trenqui les costures de l’etnicisme subjacent a la societat catalana”. Pensem-hi, aquests dies que l’autonomia fa els anys.