"A la plaça dels Furs de València, mare"

De l’article de Rafael Ventura Melià (Riola, Ribera Baixa, 1948 - València, 2020) a l’'Avui' (26-IV-1978). El pancatalanisme potenciava en aquells anys com a Diada Nacional del País Valencià la jornada d’avui, Vint-i-cinc d’Abril, en record de la derrota en la Batalla d’Almansa (1707), que va liquidar els furs, si bé acceptaren que quedés instituït el Nou d’Octubre com a Diada oficial.

Des de fa dos anys ens permeten de celebrar l’efemèride del 25 abril dins un ordre. Sobretot aquest any pre-democràtic els ha semblat bé deixar que a Xàtiva poguessin fer un aplec de l’ensenyament amb estudiants de tot el País Valencià, i que les forces d’esquerra -parlamentàries i no- fessin un míting a la mateixa plaça dels Furs de València. Sembla que els xiquets s’ho passaran bé a Xàtiva, pujant al castell, escoltant en Manuel Sanchis Guarner o veient uns muntatges teatrals més o menys apropats al que és el teatre-document o “agit-prop”. No és tan clar com ens ho passàrem a la plaça dels Furs. [...] L’anunci d’un míting a la plaça dels Furs, en el qual igual podríem haver escoltat el PSOE o el PCPV com la Convenció Republicana, el PSPV, el PSP, o la LCR, el MCPV i altres, ens feu esperar una mena de pugilat dialèctic. O una recerca de lligams comuns. [...] L’acte de la plaça dels Furs va començar més a l’esquerra o amb menys vels. No cal dir com la gran majoria dels partits criticaren fortament i de manera pregona el procés pre-autonòmic, exigint un autèntic procés democràtic, amb eleccions per a representants de la Generalitat i amb un estatut fet a casa i autèntic (sense gats donats per llebres). [...] Fins i tot i per primera vegada oficialment el PCPV parla d’uns lligams entre els Països Catalans. [...] I a la plaça, en la qual el públic era menys nombrós que el dia 9 d’Octubre al matí -quan l’acte sols havia estat organitzat per Convenció Republicana-, va ser ostensible durant tot el temps la gran desil·lusió dels assistents. El nacionalisme d’esquerra i extraparlamentari del PV no va aconseguir calar ni un sol moment (i abundaven els militants de base). La gent anava i venia, xafardejava i abandonava la plaça. No crec que les desercions foren degudes a l’absència del PSOE, ni que la falta de masses restés forces als oradors. Crec que en realitat es tracta d’una crisi més greu, de conceptes i d’objectius. La manca de resposta popular pot anar lligada a eixa immaduresa històrica que alguns -entre altres el PSOE- remarquen i retreuen al poble valencià. La manca de grapa dels oradors és una altra cosa. Potser el públic exigia més o massa. S’obre per tant un interrogant per a certs partits, s’obre una disjuntiva per tal de tenir resposta i clientela. (Sols el PSAN i el PCPV tenien realment públic). Per tal de guanyar-se-la hauran de fer moltes coses. A la plaça dels Furs -un poc, com diu la cançó popular- ens hem deixat alguna il·lusió. I s’ha obert obligadament un període de profundització per tal de saber què vol el poble valencià i què cal fer per ell. Perquè si alguna cosa és clara és que caldrà fer-ho amb el mateix poble.