El plaer de conviure amb un bon grapat de manies

Tota la vida he hagut d’aguantar acusacions de ser una maniàtica, sense saber què dir al respecte. Perquè no és que tenir manies no m’importi, és que som una maniàtica militant i esper, a més de quedar-me amb les que tenc, anar desenvolupant-ne de noves. Ara que visc de ple la mitjana edat, he idealitzat la vellesa com un moment de la vida durant el qual em podré dedicar a les meves manies sense passar vergonya, ni excusar-me, ni que m’importi un pebre el que pensin els altres. Un matís: el problema de les coses que pensen els altres sobre una mateixa no són els pensaments, sinó l’afició de moltes persones a fer-te-les saber, com si t’interessassin.

Tenc la mania de col·locar els llibres d’una determinada manera que no encaixa amb les classificacions habituals. Les meves prestatgeries s’ordenen per plaer. A les més lluïdes hi estan els llibres que més m’han aportat; a les que estan en zona neutra, els que no m‘han entusiasmat; i a les parts més amagades, els llibres que m’han deixat més freda. Tenc una prestatgeria a una zona a part, que és per als més campions de tots, els llibres més meravellosos de la meva vida, i una altra per als no llegits, a l’espera de saber quin lloc ocuparan després. Hi ha una altra ubicació especial per a la meva petita biblioteca d’autors russos. Per què? Perquè sí, perquè vull, perquè tenc aquesta mania. I està prohibit que qualsevol persona que no sigui jo toqui directament els meus llibres: primer m’han de demanar permís i jo els els puc agafar.

No puc beure en tassons que no siguin de vidre. No és que no m’agradi, és que no puc beure en plàstic, em rebenta, em fa un oi terrible. I tampoc puc menjar en plats decorats, perquè em posen nerviosa. Han de ser llisos. Per què? Perquè sí. Quin sentit té haver de suportar la contemplació de les restes de menjar mesclades amb floretes o altres motius decoratius?

També trob insuportable la roba sintètica. Té un tacte horrible i em fa suar només de pensar que la duc. Necessit dur roba de cotó, bàsicament, perquè, si no és així, ho pas fatal. Una vegada fins i tot em vaig aturar a una botiga qualsevol del carrer de Sant Miquel per comprar una camiseta de cotó i llevar-me la que duia. Aquell matí havia intentat posar-me’n una de sintètica que m’havien regalat, però l’experiment va fracassar.

Quan em dutx, cada dia seguesc absolutament el mateix ordre, tant per netejar-me el cap i el cos, com per posar-me algunes cremes –no ho detallaré perquè seria massa llarg–. I cada matí faig les mateixes coses a la mateixa hora. Quan hi ha desviacions per causes alienes a la meva voluntat, he de reajustar tota la programació, un fet que em fa pensar que som molt més flexible del que els altres puguin pensar.

Potser algú es demana si es pot ser feliç vivint d’aquesta manera. Jo ho som molt. A més, puc entendre millor que molta gent les manies dels altres. Sé que són així, sense cap explicació. Perquè sí, perquè són les seves manies. I les respect.