Plaer i deure
Si tot membre d’una cultura madura té el plaer de poder descobrir els autors que l’han precedit, en el cas de les literatures minoritzades aquest plaer esdevé, a més, un deure. Conèixer el passat s’imposa com a condició per continuar, per existir. I encara més: si a la minorització de la llengua en què s’escriu una obra literària hi afegim el biaix del gènere, causa de discriminacions i menysteniments ben bé fins als nostres dies, la necessitat esdevé urgència, i la urgència, un possible acte de justícia i reparació.
Això mateix és el que pretén fer l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana els propers dies 14 i 15 d’abril, amb la celebració dels XL Premis Cavall Verd: homenatjar i reivindicar la figura de la poeta, bibliotecària i arxivera alcudienca Maria Verger i Ventayol (1892-1983). Autora de tres llibres de poesia en català i d’una novel·la breu, Verger és un bon exponent d’aquelles escriptores que reberen el mestratge de Maria Antònia Salvà i que arribaren a bastir una obra poètica pròpia. Clarors matinals (1924), el seu primer recull, és hereu de l’Escola Mallorquina, i no debades es publica amb un pròleg de l’autora de Llucmajor. Pren una textura planyívola, escrita en to menor: “Tinc una cançó estranya a dins mon cor, / gelosament guardada; / una cançó d’estrofes tota en flor, / que gronxa dolçament una tonada”. Amb tot, en aquest primer volum l’autora també hi deixa entreveure inquietuds pròpies, com el neguit per la terra i el rebuig a la seva destrucció. Així, a 'De la devastació de Miramar' diu: “Ai, l’olivera, m’ha semblat que un plor / brollava de sa soca que perilla, / i he cregut, uns moments, que era un gran cor / on vibrava el dolor de tota l’Illa”.
Tendal d’estrelles (1930) apareix amb un pròleg de Josep M. de Sagarra i fa palesa l’admiració de Verger per altres autores com Salvà, Víctor Català o la sollerica Maria Mayol. Hi trobam una veu molt més treballada, amb un estil que comença a seguir el propi camí i que no té por d’encarar-se al 'Misteriós enigma' de la subjectivitat de l’autora: “Jo sento dins mi, en goig o en turment, / quelcom que oprimeix, cor i pensament; / és com un estrany i mogut neguit, / que brolla del fons del meu esperit”. L’estela d’or… (1934) és la culminació d’aquest procés, i pot ser llegit com un llarg poema d’amor. És on Verger brilla més, i es constel·la amb autors i títols com El poema de la rosa als llavis (1923), de Papasseit: “Tot riu i jo ric… Soc una gran rosa / de fulles pelfades / que ha obert el gran rou, i ofrena desclosa, / als llavis amats, ses dolces besades.”
La poesia catalana de Maria Verger va ser reeditada l’any 2004 pel Consell de Mallorca, a la col·lecció Mixtàlia. No és a les llibreries, però hi pot tornar a ser: no s’ha exhaurit. La celebració dels Premis Cavall Verd d’enguany vol ser un convit a redescobrir-la, a situar Verger al lloc que li correspon: el de les pioneres que, amb el vers com un trinxet que talla, delicat, les roses, ens varen obrir el camí.
