Un plàtan, dos plàtans, tres plàtans...
Un inspector de sanitat pot anar a un restaurant, examinar-ne la nevera i decidir que clausura el local si les mesures higièniques no són les necessàries. Una denominació d’origen vetllarà perquè els cellers compleixin les condicions (el raïm ve d’aquí, és de tal varietat i no de tal altra...). El mateix inspector d’abans pot anar a una botiga o al magatzem d'un pagès que vengui verdura i fruita i controlar que les condicions sanitàries, legals, siguin correctes.
Però aquest inspector de sanitat no farà res de res si en una gran superfície on venen formatge, iogurt, maletes amb rodes, plantes de Nadal, desbrossadores o salmó fumat s’hi venen uns plàtans verds. És a dir, collits abans d’hora, pensant que “maduraran” a la cambra frigorífica del vaixell i de la gran superfície, després. Aquests plàtans no reuneixen les condicions necessàries. Són verds i, per tant, si algú comet l’error de comprar-los, no se’ls podrà menjar, perquè un plàtan verd és immenjable. Són molt barats, esclar. Però no “són” plàtans, de la mateixa manera que un gelat desfet no és un gelat i de la mateixa manera que un pit de pollastre cremat no és un pit de pollastre. A ningú se li acut vendre un ramell de plàtans fet malbé, tots podrits, perquè han caigut de l’arbre, però també estan fets malbé si els han collit abans d’hora. Aquests plàtans aniran a parar al calaix de sota de la nevera. El comprador, aquella nit, n’encetarà un i el llençarà, quan el tasti. La resta passaran allà el dia 2, el dia 3, el dia 4 i el dia 5. El dia 6, sobtadament, tots es tornaran completament negres. L’amo n’encetarà un, veurà que està marró i el llençarà, amb els altres. Aquell dia, a la gran superfície, en comprarà un altre ramell, perquè és barat, i tornarà a començar.
