Per què plorar, per què plorar?
Explicava la Mònica Planas al seu article d’ahir que la transmissió del funeral de Benet XVI “va punxar a nivell televisiu”. Quan ho vaig llegir, vaig pensar que, certament, com a espectadora no me l’havia mirat ni un segon.
El funeral d’un papa és similar al de, per exemple, una reina, com la d’Anglaterra, que va ser enterrada no fa gaire. Hi ha càmeres, seguici, militars, molt de públic, carrossa... Però el funeral de la reina d’Anglaterra va tenir un gran èxit mediàtic. I pensant de nou en mi com a espectadora, vaig recordar que sí, que aquest funeral l’havia mig mirat en algun moment. I penso que la raó de l’èxit funerari d’estat, televisivament parlant, rau en dues qüestions. La primera, naturalment, és la causa de la mort. Vull dir que si Benet XVI hagués tingut trenta anys i hagués mort d’accident automobilístic amb el papamòbil, hauríem vist el funeral amb avidesa. Jo, la primera.
L’altra qüestió és la família i els amics del difunt. Et provoca curiositat mòrbida, com a espectador, copsar la pena dels que es queden. Veure si el fill, el gendre o aquell famós que n’era amic està trist, fa el cor fort, plora o sembla no estar gaire afectat. Veure qui hi va i qui no hi va. I Benet XVI, esclar, no té fills, gendres, nores o nets. Tampoc té un Elton John. Segur que el funeral de l'emèrit, si som aquí per veure’l perquè no s’ha produït abans el nostre, tindrem ganes de veure’l. Veure la cara de la vídua, de la nora, de les filles... Veure com s’han vestit i criticar-ho, si a mà ve. Tenir família és molt important a l’hora del funeral, perquè si no és molt insuls. És per això que els egipcis llogaven les ploraneres, que és un ofici tan hipòcrita com meravellós: plorar sense pena.
