Plou, plou, plou

07/05/2023
2 min

Les pluges d'avui a la tarda m'han agafat dins de casa, just quan començava a escriure aquest article. Mentre estava rumiant algunes idees preliminars, el cel s'ha anat ennegrint, he vist llampecs a la llunyania, ha sonat un tro i, després, ha començat la dansa del repic, primer al pedrís i als vidres, després, més vigorosament, a la teulada i, finalment, per tot. M’ho he quedat mirant per assegurar-me que allò no eren quatre gotes, sinó un ruixat de debò. 

He obert la finestra per flairar l’olor de terra mullada. Em mirava els arbres, tan assedegats ells. M’imaginava que, aquests dies, les arrels s’havien estat estirant tan lluny com havien pogut per absorbir qualsevol gota distreta, i que ara no devien donar l'abast per xuclar l’aigua que queia amb ganes.

He tornat a seure davant el teclat, però no podia continuar escrivint. El so de la pluja em feia aixecar la vista i els ulls hipnotitzats se me n'anaven cap a fora. Els ulls i les cames. Un altre cop em trobava dret, parat, contemplant la imatge de l’aigua caient seriosament, a consciència. Han passat deu minuts, mitja hora, tres quarts, una hora. Continuava plovent i allò em feia feliç. Fins i tot un exemplar urbà com jo podia imaginar-se la festa que feien els boscos, els sembrats, els pous i tots els bitxos vivents, estressats per la sequera. 

Tenia una sensació d’alleujament, la contrària de la que tinc quan veig les notícies de la tele, cada dia més entestades a semblar una crònica de la fi del món, davant la qual no podem fer res.

Feia una hora i mitja que plovia i no podia deixar de comprovar que no parava, i que davant dels meus ulls es continuava desplegant un espectacle que em semblava un luxe.

“Com aquell que sent ploure” haurà de canviar de sentit.

stats