Les pluges de març són la solució a la sequera?

El mes de març ens ha portat per fi pluges per tot el país. Això és una notícia boníssima, tant per als embassaments, com per als boscos i els sòls, que han passat molta set els darrers anys. Ara bé, cal ser prudents a l’hora de parlar de la fi de la sequera a Catalunya, perquè estem davant d’una cursa de fons en la qual la precaució ha d’anar per davant de tot.

Per entendre el context, el primer punt a tenir en compte és què entenem per “estar en sequera”. En termes generals, parlem de sequera quan es tracta d’una sequera de tipus meteorològica, és a dir, quan plou menys del que pertocaria en un període llarg de temps. Ara bé, la sequera meteorològica no és l’únic tipus de sequera. També existeix la sequera hidrològica: una escassetat d’aigua que es deu a molts factors a banda de la falta de pluges; per exemple, el consum d’aigua –no només per a ús domèstic, sinó també per a usos agrícoles o industrials–. En aquest sentit, quan parlem de la falta d’aigua a Catalunya parlem precisament dels dos tipus de sequera: la sequera meteorològica (que les pluges d’aquests dies alleugeren una mica) i la sequera hidrològica, crònica, perquè consumim molta més aigua de la que disposem. 

La solució en cap dels dos casos és fàcil. Primer, perquè el canvi climàtic accentua els problemes associats a la sequera meteorològica; i segon, perquè regular i gestionar l’aigua que consumeix el país per reduir la sequera hidrològica és una tasca complexa i delicada. En aquest sentit, des de la ciència insistim en la necessitat de fer una transició hidrològica. De la mateixa manera que pensem a fer una transició energètica i canviar la manera com generem energia, cal fer-la per l’aigua i canviar com ens relacionem amb aquest bé comú –cada cop més escàs–. Per fer-nos-en una idea, per recuperar l’aigua que s’ha consumit acceleradament durant els darrers quatre anys de sequera hauríem d’esperar almenys dos anys de pluja per sobre de la mitjana per recuperar els volums dels aqüífers; uns tempos que no ens podem permetre. Així doncs, la transició hidrològica implicarà, evidentment, rebaixar el consum d’aigua per equilibrar-lo amb l’aigua que hi ha disponible, però també implicarà posar la salut dels ecosistemes fluvials al centre del debat i adaptar-nos als seus períodes de recuperació. 

Si volem gestionar millor l’aigua que tenim, caldrà fer infraestructures tecnològiques que ens ajudin, com les dessaladores i les depuradores, o minimitzar les pèrdues d’aigua en canonades. Però només amb això farem curt, i fent-ho a gran escala augmentarem la desigualtat social, perquè repercutirà en el preu de l’aigua. Hem de ser conscients que mai podrem substituir els volums, temps, preu i qualitat de l'aigua que ens dona la natura. Així doncs, el més important és cuidar les nostres fonts naturals d’aigua –els rius, els aqüífers, les lleres– i tenir una costa en bon estat per proveir-nos d’aigua en moments de sequera, alhora que ens ajuda a fer front als temporals. Dos fenòmens que aniran en augment segons les prediccions climàtiques. Per aconseguir-ho, és important fixar-se en les anomenades solucions basades en la natura, que són propostes transformadores que aposten per millorar la natura com una mesura correctora, protectora o de millora del benestar humà. En són exemples eliminar les edificacions de les lleres dels rius perquè el riu pugui créixer i decréixer quan hi ha una avinguda, conservar i fomentar els boscos de ribera, recuperar dunes naturals a les platges o assegurar-nos que els sediments del riu acaben al mar.

D’altra banda, caldrà repensar el territori, perquè algunes zones potser hauran de frenar el creixement industrial i urbanístic si no tenen prou aigua per assumir-lo. O integrar més flexibilitat en els usos de l’aigua allà on sigui possible. I això és economia, no enginyeria. De la mateixa manera, ja estem veient com algunes regions eliminen canalitzacions d’alguns rius per permetre les crescudes d’una manera menys violenta o enretiren antics embassaments per recuperar el cabal ecològic del riu. En aquesta línia, la paraula clau és l’adaptació. Haurem d’adaptar-nos a un territori cada cop més sec, on no té sentit seguir incrementant la demanda d’aigua amb noves megainfraestructures com l’ampliació de l’aeroport o grans centres de dades, sinó que s'hauria de retenir la que tenim a usos que són essencials per a la vida, com l’agricultura ecològica i de proximitat. Caldrà millorar l’aplicació del pla especial de sequera i establir reduccions als diferents usuaris amb marge per no seguir sobreconsumint en plena sequera i augmentant la degradació dels ecosistemes aquàtics.

En definitiva, estem en un moment que clama al cel un canvi, que repensem com ens relacionem amb l’aigua i com podem fer front a les sequeres que patim i patirem. És el moment de l’adaptació i de la renaturalització.