Població i postveritat
Tot el relatiu a la població és terreny abonat al debat apocalíptic. La qüestió ve de lluny, posem des del 1798, quan Thomas Robert Malthus va publicar el seu famós 'Assaig sobre la població', en què alertà dels perills catastròfics que suposava el creixement demogràfic. Tanmateix, la població mundial ha augmentat molt més del que mai hauria imaginat Malthus, cosa que demostra que, fins ara, estava equivocat. Però no per això el debat es va tancar. És més, a principi del segle XX s’havia invertit, com va fer palès Oswald Spengler en el seu famós llibre 'La decadència d’Occident', preocupat per la desaparició dels europeus a causa de la caiguda de la seva natalitat.
Així mateix, la població mundial no s’aturà de créixer. I, fins i tot, els occidentals experimentaren un important, tot i que conjuntural, 'baby boom' a partir dels anys cinquanta del segle XX (a Espanya un poc més tard). D’aquesta manera, els 2.500 milions de persones que habitaven la Terra el 1950 (rècord absolut fins aleshores) es duplicaren en només 37 anys i el 2017 s’havien triplicat, en què arribaren als 7.500 milions. Aquest creixement aparentment descontrolat i infinit és el que va donar credibilitat a posicionaments neomalthusians, que tornaven a posar l’èmfasi en els perills de l’augment de la població. Ara les alarmes sonaren des de la biologia i l’ecologia, com ens ho demostra l’èxit que va tenir el llibre de Paul Ehrich, publicat el 1968, amb el revelador títol 'The population bomb'. El mateix any, per iniciativa d’Aurelio Peccei i d’Alexander King, es fundava el Club de Roma, que publicava el 1972 el seu conegut informe 'Els límits del creixement', que incidia en els mateixos perills. No es pot oblidar que, en plena Guerra Freda, Occident no només s’espantava per la deriva ecològica, sinó també pel creixement de la Xina i d’altres països comunistes.
Paradoxalment, en ple segle XXI seguim entestats en polèmiques similars. Ens ho demostra la interessant obra dirigida pel sociòleg Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya, titulada 'Demografía y Posverdad', de recent aparició. En aquest llibre, en el qual participen també les historiadores mallorquines Isabel Moll i Joana M. Pujadas, es posa de manifest que l’ús públic que es fa de la demografia pateix una constant i repetida corrupció. D’aquí que es projectin des d’àmbits no especialitzats en la matèria tot un seguit d’estereotips, distorsions i falsedats sobre la composició i l’evolució de la població amb finalitats estrictament polítiques i, més concretament, per assegurar la governabilitat pròpia del neoliberalisme (encara que jo afegiria que no exclusivament d’aquest corrent polític). Sigui com sigui, la demografia és clau per als governs perquè proporciona, gràcies a un complicat aparell estadístic, el conjunt de “la població” sobre la qual s’exercirà l’acció política. Una informació de base científica i quantificable, però alhora manipulable segons els interessos del govern o dels grups que hi volen accedir. Això es veu incrementat per la forta emotivitat que tenen les dades referides a la població. Emotivitat que es veu multiplicada exponencialment, afirma el mateix autor, quan es procedeix a la previsió i es creen escenaris de futur freqüentment distòpics. Fins i tot quan no estan barroerament manipulades per polítics sense escrúpols, aquestes previsions solen ser tendencioses.
Precisament, és el que estam vivint aquests dies al conjunt d’Europa i als EUA, on les qüestions demogràfiques són utilitzades demagògicament en funció d’obscurs interessos. Així, tot i l’evident falsedat, des de la ultradreta es fa bandera de l’antiavortisme per intentar pal·liar el suposat envelliment de la població. En canvi, de forma contradictòria, per als mateixos sectors cal deixar morir els immigrants al Mediterrani o al mur que separa Mèxic dels EUA, perquè els països receptors ja estan massa “plens” de gent. Recordem que els britànics sortiran de la UE per la qüestió migratòria i que Angela Merkel va caure en picat en l’índex de popularitat a causa de la crisi dels refugiats de 2015. Es pot dir que els europeus focalitzen tot el perill en el creixement de poblacions no blanques, en un nou racisme de tall estadístic.
En definitiva, la població sempre ha estat un camp abonat a la postveritat, com ens ho recorden els postulats de l’Alemanya nazi. Per aquest motiu, cal deixar parlar els demògrafs abans que altres científics i, sobretot, que els demagogs de tota ideologia.
