El poble català de Mallorca vol una república

“Me puedes dejar un boli negro?”. Així s’adreça en Lluc a na Jéssica. La cosa em ve de nou. Sempre que he volgut parlar amb na Jéssica ho hem fet en català.

—Per què li parles en castellà, Lluc?

—Perquè ella no és mallorquina.

Al punt, na Jéssica, que ha seguit la nostra conversa, arreveixina el pèl de l’esquena, i diu, en un perfecte mallorquí:

—Com que no som mallorquina?

—Bé, –continua en Lluc, un poc embullat– vull dir que no és de família mallorquina, vull dir que xerra en castellà –tot obviant que resulta que, a banda d’espanyol, na Jéssica també parla català.

El que vol dir en Lluc, poc o molt, és que dins la seva consideració, i dins la de tants d’altres mallorquins, na Jéssica és forastera. Què ho fa? Pot ser perquè la seva llengua familiar és l’espanyola, potser perquè ha triat aquesta llengua per socialitzar-se, potser perquè una fina intuïció o un barroer prejudici dels seus iguals l’ha identificada així i per això s’hi adrecen, tant sí com no, en aquesta llengua. Diu l’admirat Joan Viudès: “El català és tan nostre que li deim mallorquí, i el castellà és tan extern que li deim foraster”. Idò això.

És la realitat de cada dia al nostre institut, sobretot en els cursos més baixos d’ESO. D’això, si un cas, però, en parlarem un altre dia. Avui, l’exposició d’aquesta anècdota ve a rotlo perquè a qui us escriu li agradaria abordar la qüestió, sempre apassionant, a estones espinosa, de la identitat i de la seva vinculació amb alguna mena de constructe polític.

Sent un profund respecte pel que se sent cadascú. Dins la nostra auca identitària tots els papers hi són possibles, i igualment respectables. És la identitat individual, molt vinculada al sentiment, a l’emoció, fins i tot a la víscera. Una comunió d’identitats individuals comunes configura una identitat col·lectiva. De fet, la identitat individual molt difícilment es pot desvincular de la col·lectiva, car si som i ens definim qualque cosa és perquè ens comparam i ens identificam amb qualcú altre que és com nosaltres, o que no ho és. De col·lectius i d’identitats n’hi ha de molt diversos. M’agradaria, però, parlar de la nacional.

Més enllà del sentiment de cadascú, per a mi és obvi que la nació de la gent mallorquina és la catalana. Català de Mallorca, així és com em sent jo, que és un fet que no exclou, sinó que la referma fins a l’extrem, la meva mallorquinitat. És el que li passava a en Lluc, que no sentia na Jéssica com a “component de la tribu”. L’explicació del fet diferencial nacional a Mallorca és, radicalment, una: la nostra catalanitat. Alguns miren d’aigualir-ho. Que si un gresol de cultures, que si la multiculturalitat, que si la comunió de cultures i comunitats. Així és Mallorca, com així és la gent mallorquina, com així són tants i tants llocs i persones de la Mediterrània. Esser mestallats, però, no ens fa apàtrides ni indeterminats, sinó tot el contrari, ens aferma molt més en una determinada manera de ser compartida. La nostra identitat, a més, no té res a veure, alerta, amb els gens. “N’Alberto és foraster? No, però a ca seva ho són”. N’Alberto s’ha socialitzat en català i tot i que pel nom i pels seus ascendents puguem intuir-ne orígens i filiacions lingüístiques altres que les nostres, sabem que no és foraster perquè amb els mallorquins com ell parla mallorquí. La gràcia del nostre fet nacional rau, precisament en això. És la parla, la que ens defineix i ens identifica de forma inclusiva. I hauria de ser la parla, també, la que ens cohesionàs de forma transversal, independentment dels nostres ancestres, dels nostres gens, dels nostres costums, però amb rabiosa dependència de la nostra terra, de les penyes, de l’arena, de les cases i dels carrers. Som una llengua i l’espai que la delimita. Sense la llengua i sense l’espai, res no som.

“Quina és la nostra nació? Brasiiil, laralaralaralara”, cantàvem a les vetlades festives de la nostra joventut patriòtica. Ho sabem, però, quina és, la nostra nació? Ho deia Damià Pons: la sentimental, la mallorquina; la política, la balear; la cultural, la catalana. He vist circular aquests dies amb profusió l’etiqueta cibernàutica #repúblicamallorquina. M’afegesc al somni, sense renunciar mai, però, al somni multiplicat d’una URC, que vendria a ser una Unió de Repúbliques (Socialistes) Catalanes.

No puc tancar aquest escrit una mica desgavellat sense retornar al bessó que m’ha servit per fer la garrapinyada. Res del que ens fa diferents i singulars pot ser explicat sense tenir en compte la nostra catalanitat pregona. En determinats (molts) cercles espanyols hi ha un odi (que no em sé explicar) profund precisament cap a la catalanitat i cap a tot allò que faci olor de nosatres. Em ve al cap José Ramón Bauzá. El seu fracàs presidencial i monumental està vinculat a la seva antimallorquinitat, a la seva ràbia apocalíptica contra la Mallorca catalana. Renunciar a ser qui som, renunciar a dir qui som, renunciar a la voluntat de ser és, poc o molt, assumir un relat de segles que ens vol aniquilar. Per la república mallorquina, per la perseverança en la nostra catalanitat, indesinenter!