Caps i puntes

Sarrià: de poble a ciutat

La seu de districte de Sarrià és a la plaça del Consell de la Vila.
30/10/2021
3 min

Aquest mes de novembre es compleixen cent anys de l’agregació de Sarrià, un dels últims capítols d’un procés que havia començat molt abans, quan l’organització de l’Exposició Universal del 1888 va propiciar la idea que la ciutat havia de créixer engolint les poblacions limítrofes. La gran Barcelona necessitava trencar les costures dels seus límits per projectar-se com una metròpoli moderna. Així, l’any 1897 s’hi incorporaven sis localitats del seu entorn: les Corts, Gràcia, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals i Sants, a les quals s’afegiria Horta l’any 1904.

Sarrià també es volia expandir, i el 1890 s’havia annexionat Vallvidrera i les Planes. No obstant això, així que es van saber les intencions del consistori barceloní, els sarrianencs van deixar clara la seva oposició i el 1892 van començar a organitzar-se contra l’agregació del seu territori. A diferència de Barcelona, allà no hi havia indústria ni obrers; l’habitaven camperols, gent acomodada i un gran nombre de comunitats religioses. Cap d’ells volia formar part d’una ciutat cada cop més conflictiva i que, als seus ulls, actuava arbitràriament amb la independència dels pobles veïns.

El primer enfrontament va arribar el 1902, quan es va intentar unificar la xarxa de clavegueram dels dos municipis. Les autoritats barcelonines van provar d’utilitzar aquest projecte per treure novament el tema de l’agregació, i es van trobar amb la resistència dels sarrianencs. Durant un temps va semblar que tot allò no arribaria enlloc, i l’últim alcalde de Sarrià, Rafael Batlle, l’any 1920 va assegurar que la seva població continuaria sent independent. D’aquí la sorpresa quan el 4 de novembre del 1921 un reial decret reconeixia la incorporació d’aquell territori a la ciutat de Barcelona.

Immediatament es va crear una comissió, que va viatjar a Madrid per impedir l’aplicació d’aquella llei. Molts veïns de Sarrià van anar a acomiadar-la a l’Estació de França i després es van concentrar davant del Govern Civil, a la plaça Palau, per expressar al governador la seva oposició. La comissió no va aconseguir res, i la gent va agafar el relleu. Aquell mateix 4 de novembre va haver-hi una aturada general a Sarrià: botigues i tallers van tancar dues hores en senyal de protesta. Al mateix temps es va crear la Junta de Defensa Pro Autonomia Municipal, que va organitzar tota mena d’activitats i gestions en contra del decret i va promoure el diari Autonomia Municipal, que informava de totes les seves iniciatives. Així, el diumenge següent es va fer un gran acte al cinema Spring de l’avinguda Bonanova i alguns automòbils van recórrer el centre de Barcelona tirant octavilles contra l’agregació.

Encara hi hauria dos mítings multitudinaris més, al centre artesà La Violeta i altra vegada al cinema Spring, però tot va ser inútil. L’última sessió de l’Ajuntament de Sarrià va tenir lloc el 27 de març del 1922, i pocs dies després es feia el traspàs de competències. Al mateix temps s’anunciava un canvi en el nomenclàtor sarrianenc per evitar les repeticions amb carrers barcelonins. Les protestes es van estendre encara durant tot aquell any, tot i que cada cop van ser de menys entitat.

Fora de Finestrelles, cedit per l’Hospitalet l’any 1933, i de l’agregació el 1943 de Baró de Viver i Bon Pastor, abans territoris de Santa Coloma de Gramenet, la incorporació de Sarrià va ser l’última operació d’importància per ampliar el terme municipal de Barcelona. I malgrat el descontentament que va produir, des de fa cent anys aquell antic municipi independent és un dels barris de la capital catalana amb una personalitat més ben definida i marcada.

stats