Nosaltres, els poblers

La litúrgia del berenar a mig matí és sagrada a la majoria dels pobles de la Part Forana, els tallers i botigues queden tancats el temps que calgui. Per a moltes persones, és un dels moments del dia més importants. Abans de l’arribada dels Reis d’Orient, compartírem taula amb en Jaume, un jove mecànic, al bar Sa Fona de sa Pobla. Una de les seves preguntes em va sorprendre: Per què els carrers del poble són rectes i quadriculats alhora? Per què no tenim més placetes i verd al centre del poble? “No és guapo”, va dir, referint-se a sa Pobla. Li volia respondre amb les Ordinacions del rei En Jaume II, però vaig desistir. Vaig pensar que si li contava algunes històries ho entendria millor.

Bartomeu Siquier i Serra de Cas Mestres (1919-1991) va ser un metge tocòleg, polític i escriptor pobler. Va entrar al Consistori com a regidor de Convergència Poblera el 1983. El metge Siquier havia intentat en diverses ocasions arribar a la batlia, però no ho havia aconseguit. La 'democràcia' feia poc que havia arribat, i el fet que als anys seixanta hagués estat nomenat cap de la Falange al poble li pesava molt. Com a contrapunt –i amb dosis de perplexa contradicció–, també havia estat el primer president de la delegació de l’Obra Cultural Balear a sa Pobla, i de manera altruista va exercir de professor de català sempre que algú li ho va demanar. Quan va ser regidor va demanar dues àrees de responsabilitat: el cos de Policia Local i l’àrea de Parcs i Jardins. Eren tasques força diferents de la seva professió, que era dur infants al món i tenir cura de les mares del poble. De la seva tasca envers els municipals només en puc dir que amb ell entràrem dins la 'modernitat' i agafàrem consciència del canvi social que estàvem vivint. Però, per què li interessaven tant els parcs i els jardins de la localitat?

El fet de ser un poble d’arrel pagesa, forjat amb els cultius de regadiu intensiu, ens ha configurat com a poble al llarg del segle XIX i el XX. A Marjal, un pam de terra era un pam de terra, un solc era un solc, tot anava dirigit a la producció i l’explotació dels conreus i els sementers. No hi havia espai per tudar, ni per a l’esplai o la bellesa. Els arbres servien per donar fruit, o bé fer ombra a la mula els mesos d’estiu; si no, no servien per a res. La resta era brutor i arrels, especialment dins el poble. El concepte de la 'inutilitat' no s’entenia, ni sabien de la seva existència. De fet, quan el 1971 vàrem construir el monument al Pagès, obra de Remigia Caubert, aquesta va ser la primera obra civil –no religiosa– pròpiament 'inútil' que vàrem construir. Era art, aquell que un dia ens va començar a humanitzar lentament, però tornem al Siquier. Una de les seves curolles era la de sembrar verd i arbres dins el poble, si l’haguessin deixat fer hauria sembrat tots els carrers del poble d’arbrat. Però aquella dèria i necessitat de respirar en verd i donar aliment a l’ànima no s’entenia, Així que li deixaren fer la seva només al poliesportiu municipal. Mentre va ser viu, semblava un oasi de verdesca, quan el metge va morir, els arbres i les plantes que havia sembrat començaren a descomparèixer del paisatge.

Al llarg de la història, hem tingut alguns –més aviat pocs– personatges que ens ensenyaren la necessitat de la 'inutilitat' material, o que tenien altres dimensions per explorar. Em referesc al jove pintor Simón Arrieta Arostegui, deixeble de Zuloaga, que va venir al poble tot formant part del batalló de treballs forçats núm. 153 i que ens va a començar a introduir dins l’art de les matèries 'inútils', com és la pintura. Abans d’ell només teníem 'puríssimes' al capçal del llit i estampes de sant Antoni als corrals del bestiar. Començàrem a tornar grans amb Arrieta. Dels seus tallers de pintura d’aquells anys varen sortir les primeres pinzellades de Pau Pericàs, en Jaume Serra Q. K. T., Guillem Torres i el notari Vidal.

A l’actualitat, i malgrat les ensenyances de la 'inutilitat' del metge Siquier i d’Arrieta, continuam sense tenir verd al centre del poble. I n’estic força preocupat, especialment d’ençà que vaig saber que a la ciutat de Burgos cada habitant disposa de 37 m² de verdesca. Evidentment vaig fer números i d’aquí surt la meva preocupació: els números a sa Pobla no surten. Les noves generacions demanen més verd al poble on viuen. La nostra fisonomia urbana avui dia continua essent la d’un poble agrícola. Amb el nou mil·lenni va arribar la 'moda' i el negoci de convertir en zones per a vianants els centres dels pobles de Mallorca. No estic en contra de fer un poble més atractiu per als vianants o els ciclistes, clar que no. La cosa és que el verd no hi va arribar. També hem deixat de tenir temps per assaborir les coses 'inútils' de la vida. Una bona conversa a l’ombra de la plaça Major, cercar l’ossa menor a les nits estelades de l’hivern, aquella becadeta ran de mar, fer peces de fang amb les mans... Hem deixat l’art d’allò 'inútil' per les presses, per la superficialitat, per viure tancats dins capses de cartró, per viure aïllats.

Sabem que som un poble regat de bones aigües, amb un ram de vida que duim dins i que volem compartir amb tots els qui arriben. Sentim el benestar de la gent que riu perquè sap riure. La memòria col·lectiva ens diu que sabem fer tornar verd i profitós el terrer ingrat, que ens omple d’horitzons amples. Nosaltres, els poblers!

Pere Perelló és escriptor