Pobres Cariàtides!

A casa nostra, la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes, els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.

En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.

Fa poc el vicepresident Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític -esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.

Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.

Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobra, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura -és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.

Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.