Pobresa energètica i política

Aquesta setmana s’ha aconseguit un important acord social a Catalunya: Endesa ha assumit les factures impagades de milers dels seus clients. Això és especialment rellevant tenint en compte la posició de control que l’elèctrica té al nostre país, però l’objectiu és que la resta de distribuïdores també s’adhereixin a aquest conveni. Així, es crea un fons solidari a parts iguals entre l’empresa privada i l’administració publica catalana. Que la pobresa energètica és una xacra que cal erradicar en qualsevol país, no en tinc cap dubte, però que el pagament de factures sigui la forma més sostenible d’aconseguir-ho em genera més incertesa. Perquè les causes del problema són molt més àmplies i estan lligades a la pobresa i a la qualitat dels habitatges.

La diferència entre ser pobre o ser pobre energèticament és que, en el segon cas, a més de tenir dificultats per pagar el lloguer, el menjar o la roba dels fills, també et costa mantenir la casa calenta a l'hivern. En general, a la majoria dels països europeus, almenys el 10% de la població en risc de pobresa o exclusió social pateix també pobresa energètica. Podríem pensar que es tracta d’un problema més important allà on fa més fred: Àustria, Alemanya o els països nòrdics. En canvi, és al sud d’Europa on hi ha més gent que no pot mantenir una temperatura adequada a casa.

No tenim dades precises per saber qui pateix pobresa energètica. Es calcula que, a Espanya, són entre 3 i 8 milions de persones. Fa unes setmanes es va publicar un informe d'EsadeEcPol i KSNET en què l’economista Pablo Tucat destaca que aquests valors -per sobre d’altres països del nostre entorn- es deuen al fet que tenim un parc residencial molt envellit, en el qual més de la meitat dels habitatges es van construir abans de l’entrada en vigor dels criteris mínims d’eficiència energètica l’any 1979. De fet, gran part de les nostres cases no estan adaptades als requisits actuals, circumstància especialment greu a Catalunya. Tenim aïllaments deficients, sistemes de calefacció inadequats i, en general, una baixa eficiència energètica.

La crisi del coronavirus ha disparat el nombre de persones en risc de pobresa, cosa que, sumada a un hivern dur, dificulta poder pagar les factures de la calefacció. Cobrir els impagaments de les famílies més vulnerables és una mesura necessària i urgent per alleugerir situacions d’especial risc, com les famílies amb fills o les persones grans. Però l’erradicació de la pobresa energètica a mitjà i llarg termini passa necessàriament per la rehabilitació d’una gran part del nostre parc residencial. L’arribada dels fons europeus i l’estratègia de la Renovation Wave ens situa en una posició privilegiada per dur a terme aquesta rehabilitació energètica, en què s’hauran de prioritzar les famílies més vulnerables. Però no es pot lluitar contra la pobresa energètica sense lluitar contra la pobresa, i al nostre país tenim bosses molt importants de població amb ingressos molt baixos. Necessitem energia política i no només elèctrica.

Elena Costas és economista i cofundadora de KSNET.