A poc a poc i mala lletra

Per a gaudi i goig de la que té una hipoteca variable i ja insostenible, avui he signat un contracte. Un contracte a distància, això que es fa ara, amb un programa que es diu VD-Signer. T’envien un enllaç, tu has d’introduir el teu telèfon mòbil i, un cop ho has fet, també t’envien un número. Quan l’escrius t’apareix un requadret i tu, allà dins, amb el ratolí de l’ordinador, firmes. Suposo que si ets un escriptor d’aquests que no tenen telèfon mòbil, no pots signar amb aquest programa i has de fer-ho com el dia de Sant Jordi: amb el mètode tradicional.

Soc esquerrana i escric, des de fa poc, en un portàtil, que, per tant, té el ratolí al mig. És un ratolí pensat per a dretans: per signar el document cal prémer amb la mà esquerra el botó de l’esquerra i, amb la dreta, fer el guixot. Pots fer-ho al revés, esclar. Pots prémer el botó de l’esquerra amb la mà dreta i fer el guixot amb l’esquerra, però llavors, per no tocar el dit de la mà dreta amb el dit de la mà esquerra, la tendència natural serà torçar-se cap a baix.

No sé si en l’adolescència d’avui es fa, encara, però en la d’ahir, la meva, sí que es feia: un dia practicaves i practicaves la teva firma. La volies tenir única, especial. Hi posaves el nom o també el cognom? Només el cognom? Jo me la vaig mig copiar de la d’un cantant de l’època, Shaun Cassidy, que tenia en un pòster de la revista Superpop. No sé què diria un grafòleg de la firma que he estampat avui —morta d’il·lusió— a la pantalla i amb la mà dreta. Que soc Borges o Homer, i no per les virtuts literàries. O Régula, la de Los santos inocentes.