Podar l’arbre de l’odi
Escolto una conversa d’una àvia amb tres dels seus nets. Per les coses que diuen, tots tres han de tenir entre 18 i 22 anys. Parlen de la denúncia falsa del noi de Malasaña, de la mort de Samuel Luiz, però també de Vox, parlen de feminisme (elles de “feminismes”) i també dels migrants. De sobte, el més jove dels nets diu “No voy a decir lo que pienso, que si no... ”, però ho diu, ho diu igualment. Ja se sap que quan algú diu això està fent una mena de captatio benevolentiae, com quan et diuen “No et vull ofendre...” i saps que ho faran. El noi, llavors, diu que el jove de Malasaña és un exemple de com “aquesta gent” es victimitza. I que en Samuel “s’hauria d’haver quedat callat quan li van dir «maricon»”. Pocs minuts després diu que votarà Vox en les pròximes eleccions perquè “s’ha de fer alguna cosa amb aquesta gent que entra a Espanya de manera il·legal”. No sé com s’ho fa, però sembla un guió d’una pel·li, de les dolentes, perquè molt poc després diu que està cansat de les “feminazis”.
Estic una mica en xoc. Si poséssim totes aquestes frases al teatre o en una pel·lícula, la gent diria que no és gens versemblant. Però la realitat, a vegades, no ho és. La seva cosina (molt llesta, està claríssim) en comptes d’atacar el noi li fa preguntes que ell no sap respondre. Li pregunta què vol dir quan diu “feminazi”, li pregunta si entén per què la gent migra, li pregunta si s’ha llegit el programa del partit que sembla defensar.
La seva cosina (si fos una pel·lícula en seria l’heroïna) desactiva el seu discurs amb preguntes i no amb sentències. L’altra neta li diu “Aquesta persona podria haver estat jo, que soc lesbiana”. Ella tampoc l’ataca, només li fa pensar en com l’afectarien personalment les conseqüències del discurs que defensa. De sobte, el silenci.
Però és l’àvia qui més em captiva... Li diu que calli una estona i li fa un recorregut històric de per què no hauria de fer costat a cap ideologia discriminatòria. L’àvia li recorda la història dels seus avantpassats i com es van veure obligats a fugir d’Espanya fa dècades, a un país on no eren vistos com a éssers humans, sinó com una plaga invasora, famolenca i il·legal. El net intenta interrompre-la uns quants cops fins que l’àvia li diu, altre cop: “Calla i escolta, aprèn a callar i escoltar”.
En tot cas jo, com que estic escoltant una conversa privada, no dic res. Però penso en el perill d’agafar la part pel tot. M’explico: la denúncia del noi de Malasaña podria haver sigut veritat... I aquest és el problema, que era absolutament versemblant. Les agressions al col·lectiu LGTBIQ+ han augmentat en un 43% el primer semestre del 2021. De fet, dilluns passat la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, va explicar que és el motiu més freqüent quan parlem de delictes d’odi, seguit per agressions racistes i xenòfobes.
I aquí és on rau el tema de la validació de l’odi, en la incapacitat de callar i en pensar que si una persona no pateix una agressió x, això vol dir que aquestes agressions no existeixen. I en la incapacitat de definir què és vàlid en els discursos públics i polítics.
M’estic ficant en un terreny força perillós, ho sé, perquè entrem en el debat de fins on arriba la llibertat d’expressió, però la paradoxa de la tolerància és senzilla de resumir: si com a societat tolerem qualsevol cosa, sense límits, la capacitat de tolerància acabarà per ser destruïda pels intolerants. És a dir, si validem una sèrie de discursos, potser estem obrint la porta perquè després aquesta visió del món es converteixi en accions.
L’odi té arrels que potser s’estan amagades anys i anys, però un cop l’arbre floreix és molt més difícil aturar la seva expansió. Estem deixant que l’odi pol·linitzi la societat. No podem ser tolerants amb la intolerància. Potser hauríem de podar l’arbre una mica, abans no sigui massa tard.
Denise Duncan és autora i directora de teatre.
