De la indignació... a què?

D'una manera no explícita, però sí clara, el PSOE de Pedro Sánchez ha plantejat la greu derrota electoral a les passades eleccions municipals i autonòmiques com un càstig per uns despropòsits que, en realitat, no eren responsabilitat seva sinó d'una part de Podem, concretament de la ministra d'Igualtat, Irene Montero. Val a dir que aquesta diagnosi és compartida –de manera igualment no explícita, però també clara– per Yolanda Díaz, així com per moltes altres persones del seu entorn polític. Nascuts a començaments dels setanta, Sánchez (1972) i Díaz (1971) no pensen, ni actuen, ni s'expressen com la mil·lennial de manual Montero (1988). Com totes les generalitzacions, el retret generacional –inconsistència, hipersusceptibilitat, incapacitat per afrontar contratemps, etc.– és simplista i injust, però ve de lluny.

El que representa avui Montero prové d'un episodi molt concret. La idea subjacent que va atorgar força l'any 2011 al fenomen del 15-M era que la legitimitat democràtica ja no es basa en el resultat d'eleccions reglades sinó en el grau d'amplificació mediàtica que poden obtenir determinats actes espectaculars (acampades, manifestacions, etc.), així com l'auscultació demoscòpica de "l'acceptació popular" de determinades iniciatives. No es tractava tant d'una teoria com d'una mentalitat difusa molt lligada, precisament, a inèrcies generacionals relacionades amb la comunicació digitalitzada. Una teoria articulada, sigui quina sigui, pot ser debatuda argumentalment; una mentalitat, en canvi, no, en la mesura que constitueix un conjunt de prenocions amb un paper axiomàtic, és a dir, previ a la discussió. En aquell cas, una de les raons profundes de la disputa estava relacionada amb els mecanismes de representativitat que proporcionen legitimitat ("no ens representeu"). Per això hi havia una contraposició constant entre una suposada democràcia "real" (assembleària) i una suposada democràcia "fictícia" (la democràcia liberal moderna, definida amb velles expressions dels anys setanta com ara "formal", "burgesa", etc.).

Però llavors, un bon dia, la realitat va posar les coses al seu lloc. Un cop a la trona, la paraula "casta", per exemple, va desaparèixer ipso facto de la fraseologia de Podem, però la mentalitat dels indignats del 15-M que l'havia encunyada, no. Això implicava una contradicció diària i quotidiana, absolutament erosiva, inassumible. Les múltiples escissions del projecte inicial venen d'aquí. Si plantegem aquesta història com un trajecte, com una evolució, cal preguntar-nos: ¿de la indignació... a què? O cap on? Si l'objectiu era una correcció radical del sistema, no una reforma socialdemòcrata tebieta, el trajecte cap a les entranyes del sistema resultava completament absurd. La quimera no va funcionar fa 40 anys amb els verds alemanys, ni tampoc després. Però si l'objectiu era tot just aquest, un sargit en clau socialdemòcrata, ¿per què no integrar-se directament al PSOE? Prenguem en consideració una tercera possibilitat: el trajecte tenia un sentit pel fet de portar el PSOE més cap a l'esquerra. Molt bé, però llavors cal especificar de quina esquerra estem parlant: ¿de la que es preocupa dels interessos concrets i tangibles dels treballadors de la perifèria de les grans ciutats o dels pagesos, o bé de la que no té a l'agenda qüestions tan vulgars, qüestions tan exquisides que de vegades només afecten el 0,1% de la població? ¿El sentit del trajecte era aquest?

Dilluns va morir Silvio Berlusconi. Fou, indubtablement, un personatge nefast en molts sentits, tant ètics com estètics. Ara bé, un cop dit això estaria bé apel·lar a l'honestedat intel·lectual i fer-nos la pregunta lletjota que gairebé ningú no ha gosat formular. Si això és així, ¿per què el van votar massivament i reiteradament les classes populars italianes? ¿No estaven indignades per les mateixes coses que van indignar altres europeus? ¿Eren idiotes, potser? ¿Què els passava? I a les zones més depauperades de la perifèria trista –en política, la tristor decideix moltes coses–, ¿com és que voten Abascal en comptes de Montero? ¿S'han tornat bojos? ¿Com és que no estan indignats pels seus salaris irrisoris, si és que en tenen algun; o per la seva vida àtona, sense expectatives? ¿Què els passa? ¿Com pot ser que no mostrin cap interès per la sofisticada, elegant querelle entre el feminisme pro llei trans d'arrel filosòfica judithbutleriana i el de matriu sheilajeffreysta que s'hi va mostrar en contra? Disculpin la inevitable solemnitat de frase, però crec que la història jutjarà molt severament la frívola destrucció de l'esquerra.