El podi dels llibres imprescindibles
1. Catalunya, aquest país que anava a Ítaca i que ha quedat atrapat a Rodalies, té la virtut, de tant en tant, de publicar un llibre fonamental. L’any passat va ser el Cor furtiu, que amb l’excusa de ser la biografia més completa de Josep Pla, era el Guerra i pau a la catalana. Enguany, ja ha arribat a les llibreries La memòria dels catalans, un volum fonamental. Sota la direcció de Borja de Riquer, s’explica la construcció històrica de la nostra identitat, d’una manera gens feixuga, ni encarcarada, ni cronològica. Al contrari, la voluntat divulgativa dels 136 experts aconsegueix que els 221 capítols –que ningú no s’esveri abans d’hora– esdevinguin una exploració selectiva i sàvia de la nostra memòria col·lectiva. Som on som, el 2025, per la suma de referents que han configurat la memòria nacional de Catalunya. És, doncs, una nova manera –amena i rigorosa– de presentar la història, espigolant els fets culturals, socials i simbòlics, els llocs de memòria, personatges i conflictes. A cada pàgina s’aprenen coses. Recomano prendre’n tres píndoles al dia.
2. Empúries, Ripoll, Montserrat. Les colònies industrials, les quatre barres o el Senyor Esteve. La Nova Cançó, les festes majors o el CotixCoti sardanístic. L’escoltisme, els castellers i els correbous. La minyona, la nova cuina o l’estiueig, com a costum social arrelat a la burgesia. Les quatre barres, els segadors o el timbaler del Bruc. La Bernat Metge, els Jocs Florals i mossèn Cinto. El Barça, el bandolerisme i la Batalla de l’Ebre. La renovació pedagògica, l’exili republicà o l’Institut d’Estudis Catalans, com a acadèmia de referència de la cultura. Per triar i remenar. I per llegir amb una llibreteta al costat per prendre notes de tants coneixements per adquirir del nostre món, del nostre entorn i d’un passat del qual en som hereus.
3. I, potser, algun oblit per esmenar en edicions següents. Dels sis capítols dedicats als mitjans de comunicació, no es parla de la premsa. Els diaris, abans de la ràdio, molt abans de la televisió, van jugar un paper fonamental en la identitat catalana. És molt pertinent tot el que es diu de la fotografia, del cinema, del cartellisme, del somni radiofònic català, de la televisió com a finestra del país o, fins i tot, d’internet i de les xarxes socials. Però de tota la rellevància informativa per a la població, a través dels diaris, fins a la Guerra Civil, no se’n canta ni gall ni gallina. Del fenomen de la premsa local, tampoc. Ni del paper clau de l’Avui després de quaranta anys de foscor, ni de les traduccions al català d'El Periódico o La Vanguardia o, aixeco el dit, de la creació de l’ARA. Sí que Josep Maria Cadena, en canvi, fa un capítol excel·lent sobre les revistes satíriques i la imatge que conformaven dels catalans.
4. Ara que ve Sant Jordi, és interessant veure’n la història. El 2026 farà cent anys que ho celebrem. Tot i que, d’entrada, el Dia del Llibre era el 7 d’octubre, data del suposat naixement de Cervantes. La festa es va traslladar al 23 d’abril perquè no coincidís amb les vendes de llibres de text del començament de curs escolar. I així ha quedat per Sant Jordi des de 1931. Sorprèn que, ja d’entrada, es convocava els escriptors a firmar llibres a les parades i es difonia un rànquing de títols més venuts. Això, doncs, no és d’ara. Per tant, l’endemà de Sant Jordi, els diaris continuarem publicant les llistes. I, això sí, els mitjans farem l’habitual distinció entre els de ficció i els de no-ficció, els de català per una banda i els de castellà per l’altra. I el resultat, tan diferent segons l’idioma, ens farà adonar que la llengua ja determina la mena d’històries que llegim. Deixeu-me dir, però, que si hi hagués una tercera llista, la dels llibres imprescindibles, aquest volum de La memòria dels catalans, pletòric i exhaustiu, hauria de ser al capdamunt del podi.
