La poesia blava de Cèlia Viñas
EscriptorSi hi ha un manament que s’hagin aplicat els feminismes al llarg de la història aquest és el quart, naturalment adaptat als seus interessos: honraràs les teves mares. A la nostra cultura en tenim exemples més que rellevants, com Maria-Aurèlia Capmany i la seva “recerca de les mares literàries”, amb Virginia Woolf com a referent primer, Maria-Mercè Marçal i la reivindicació de la “memòria de l’Erínia” o Montserrat Roig i la seva teoria de la “mirada bòrnia”, exposada a Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991). Tenen noms diferents, però les estratègies d’aquestes tres escriptores i pensadores operen a través d’un mateix punt de partida: la relectura, la posada en valor d’un passat que ha estat negat o menystengut. La proposta, al cap i a la fi, d’una manera ‘altra’ de llegir.
Hi pens aquests dies que, aprofitant que l’edició d’enguany dels premis Cavall Verd de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana s’ha ajornat, llegesc l’obra de Cèlia Viñas, a qui havia d’anar dedicada. Nada a Lleida l’any 1915 i morta prematurament a Almeria l’any 1954, Cèlia Viñas representa un tràgic exemple del que anys i panys de crítica mascla han silenciat i empetitit. Mallorquina d’adopció, poeta i narradora en llengua catalana i espanyola, professora, bibliotecària i feminista avant la lettre, Viñas és l’autora d’una obra malauradament breu però prou significativa per tornar-hi més de mig segle després, amb ulls d’avui.
Els versos de Cèlia Viñas contenen república i aire. També l’afany de renovació formal que tant hem celebrat en un bon amic seu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, si bé des d’un desplegament estètic molt diferenciat. Hi trobam el gust per la poesia popularitzant que bascula entre la generació espanyola del vint-i-set i la poesia glosada de Maria-Antònia Salvà. Hi trobam, també, una bona mostra de la humanització del paisatge encetada per Miquel Costa i Llobera i la mateixa Salvà i culminada, en bona part, pel vers pitiús de Marià Villangómez o els Poemes de Mondragó (1961) de Josep Maria Llompart. Hi trobam un diàleg amb les principals plomes del país durant el període de postguerra: Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Aurora Díaz-Plaja i Manuel Sanchis Guarner, per esmentar només alguns noms. També versos que atrapen com filats: “que l’estimat és així, / que té les mans de setí / i quan cerca l’abraçada / hi deixa l’escarrinxada / regust de fonoll marí”.
Es faci quan es faci, pens que la propera edició dels premis Cavall Verd és el pretext perfecte per descobrir –o per tornar a llegir– els seus llibres: Del foc i la cendra (1953, reeditat l’any 2006) i els textos esparsos recollits a Cèlia Viñas. Entre el record i l’esperança (2006), a cura del professor Felip Munar. En un dels seus poemes més reeixits, l’autora ens diu que “Estimar / és com la mar: / que fa mal / tant de blau”. Potser ha arribat l’hora de reconèixer la seva figura i la seva obra blava, blavíssima, fonda i fresca com l’aigua.
