El 15 de novembre és el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit. Com cada any, des del PEN Català hem preparat un seguit d’actes per commemorar-lo i, també com cada any, l’ocasió més assenyalada serà (ha estat, per als que llegiu l’article en dissabte) el lliurament del premi Veu Lliure. El guardó, que arriba a la sisena edició, ha anat enguany a l’iranià Ahmad Jalali Farahani, periodista i director de cinema. Jalali Farahani és l’autor del documental ‘We are journalists’, que retrata les dificultats amb què es troben els periodistes que tracten d’exercir la llibertat en un país on no hi ha llibertat.
Aquest any, a més a més, els del PEN volíem tenir un segon convidat vingut de fora. El seu nom és Ali Boujlal i és un home que ha fet de la poesia, com molts de poetes que pateixen l’opressió, aquella arma de revolta que volia Gabriel Celaya. Boujlal, sahrauí i ciutadà amb passaport marroquí per palmari imperatiu legal, té una biografia semblant a la de molts sahrauís que han gosat denunciar l’ocupació: persecució, presó i maltractaments. Els del PEN volíem que vingués a llegir els seus versos i a aportar un testimoni literari dels horrors de la repressió marroquina a l’antiga colònia espanyola.
Per fer possible la vinguda d’Ali Boujlal a Palma, el PEN Català va enviar-li una carta d’invitació, que va sortir el mateix dia que la sol·licitud de visat adreçada al Consolat d’Espanya a Agadir, agradable localitat atlàntica del sud del Marroc. La sol·licitud, a més de detallar els dies d’estada de Boujlal a territori espanyol, donava explicacions sobre els motius de la seva vinguda, i afegia el compromís del PEN Català de fer-se responsable de la seva manutenció i del seu allotjament. Naturalment, anava acompanyada d’una reserva de vol de tornada. Res de tot això va ser suficient: el Consolat va denegar el visat a Ali Boujal, al·legant que no acreditava disposar de mitjans de subsistència durant la seva estada. Els representants diplomàtics d’Espanya a Agadir ni tan sols es varen preocupar de cercar un pretext versemblant. Es tractava d’un viatge de cinc dies, amb vol de tornada, i amb una entitat solvent que garantia les despeses. L’excusa, per tant, era pèssima, però el ‘copy and paste’ administratiu dels amics dels repressors tampoc no es preocupa dels detalls. No cal dir que des del PEN no ens vàrem conformar, i que hi va haver cridades i correus electrònics per intentar revertir la situació. Varen ser debades: les cridades eren contestades per una empleada que només sabia repetir que tot el que tenia a veure amb visats només podia ser tractat mitjançant correus electrònics, i els correus electrònics no rebien més resposta que un espès mur de silenci.
Ens queda, com a mínim, el recurs a la protesta i a la denúncia. Durant els actes previstos, llegim (hem llegit, llegirem) els poemes que Ali Boujlal no ens haurà pogut llegir en la seva llengua i amb la seva veu. Hem explicat els fets. Aquest escrit, naturalment, forma part de la protesta. Potser aquesta història és poc rellevant, tant en el marc de la política espanyola d’asil com en el marc més concret de la política davant el Sàhara Occidental. Però diria que és una història prou il·lustrativa. Davant les persones que volen entrar al territori espanyol fugint d’una dictadura, els nostres governants estatals segueixen la moda europea del moment: la de les tanques de filferros, que poden ser físiques o poden estar fetes de burocràcia despietada. I respecte de l’antiga colònia, la política espanyola és, retòrica ocasional a banda, la de sempre: ignorància de la repressió continuada dels drets humans, resignació davant la violació palesa de la llei internacional i complicitat amb l’ocupant.