Poètica del bot

EscriptorHi ha molts escriptors amb una xifra important de seguidors a les xarxes que no aconsegueixen vendre ni la primera edició dels seus llibres, i d’altres amb cap –o escassa– presència a internet que porten anys a dalt de tot dels més venuts. Twitter és un carrer, tan sols, del món de les comunicacions. Un pot ser conegut en aquest carrer, però ignorat al barri del nord: Instagram, per exemple, o al sud de Facebook, on hi ha d’altra gent, amb interessos que poden no tenir res a veure amb els llibres o la literatura. Sembla que ser conegut a les xarxes pot ser un element que motivi que algú acabi publicant un llibre. Certament, els editors poden arribar a sospitar que si una persona té 300.000 seguidors a les xarxes, per exemple, alguns d’aquests seguidors tindrà prou passió per apropar-se a una llibreria i adquirir les martingales editades d’aquella persona. A mi, això no em sembla malament.

Dins el món de la poesia en castellà sembla que els joves poetes es donen a conèixer abans que enlloc a les xarxes. Hi posen els seus poemets, alguns més aviat fluixos i sempre cursis: frases llampants que sovint tenen la brillantor de l’última llepada que li ha fet una ànima poètica més aviat poc formada, i més atenta a Netflix que a Neruda.

Que un d’aquests poetes de la barriada digital hagi ara guanyat un dels premis més ben dotats de les lletres castellanes, l’Espasa, ha originat un seguit de crítiques, perquè a banda de la seva identitat digital, sostinguda per gairebé un milió de seguidors, poc se sap de la persona, només que és veneçolana i que continua fent poemets sense suc ni bruc. Durant uns dies s’ha arribat a especular que tot plegat sigui una broma, o que el poeta sigui un bot, és a dir, un simple programa informàtic que penja continguts a les xarxes. Com ens explica Yuval Noah Harari, ja hi ha simfonies compostes per programes informàtics, i tan musicals que els crítics del ram no saben ja distingir quines són creades per humans i quines per un algoritme.

Amb certa mena de poesia pot arribar a passar el mateix, com volien certs surrealistes que apunyalaven la coberta del diccionari i anaven així a cercar el cadàver més exquisit de la contrada. Com més arbitrari, surrealista i boig sigui l’objectiu, més probable és que un programa informàtic pugui imitar el que fa un d’aquests versificadors de panfonteta. Però la veritat és que el mal gust deu ser tan difícil de programar com la cursileria, la banalitat o la simple collonada adolescent.

En un conte memorable, Roald Dahl fantasiejava sobre uns informàtics que inventaven la màquina d’escriure novel·les. Els inventors anaven llavors als autors cèlebres, els que venien molts llibres, i aquests accedien a deixar que la màquina escrivís la seva propera novel·la, la qual ara només havien de signar i cobrar –i vendre–, sense haver de fer l’esforç de compondre'n ni la història ni les frases.

Només els escriptors de veritat es negaven a veure que una màquina els privava del goig esgotador i feliç de l’escriptura.