Què vol dir que un escriptor escrigui en català

Comença la tardor a Nova York. Escric des d’una residència al nord de la ciutat envoltada de camps d’herba i boscos que no acaben. Cada matí, un cabirol s’atura davant la finestra de l’habitació on em poso a treballar abans que surti el sol. Nou escriptors més es desperten a poc a poc a mesura que la llum retorna la verdor al dia: el cérvol fuig bosc endins, el perdo entre el fullam, i la llum descobreix el verd fosc dels pins americans, el verd clar de l’herba humida, el verd abissal d’unes pomeres que envolten la casa, el verd elèctric dels matolls que indiquen els límits de la propietat.

A la cuina, un d’ells prepara una d’aquelles cafeteres americanes, s’omple la tassa amb un envàs de llet de dos litres –qualsevol cosa té dimensions enormes, aquí, cercant l’excés; al supermercat existeixen desenes d’opcions per a cada producte, la il·lusió que tot és possible es converteix, lentament, en una d’aquelles mentides que de tant dir-les es fan veritat–, i seiem al porxo observant com el sol acaba de sortir a l’horitzó. Ell és holandès. Més tard, s’hi suma l’escriptor polonès. Quan anem cap a la cuina, arriben el poeta filipí, l’americana, l’alemanya i la italiana, de descendència de Sri Lanka. Tornen d’haver anat a veure la sortida del sol al turó del costat.

A la nit, sopem junts. Avui, que el silenci s’ho menja una mica tot –costa que cadascú surti del seu món imaginari–, els explico què vol dir que un escriptor escrigui en català. Ja m’he acostumat a ser l’spanish de les residències internacionals, dels festivals a altres països, com també li he trobat el gust a aquella estona en què els demano atenció per explicar-los que la cosa no és així.

Els començo parlant de Rodoreda, Català, Montserrat Roig. No en saben res. Ells em pregunten per la independència i per un petó no consentit a una jugadora de futbol. Jo els contesto si recorden els finalistes de l’últim Booker Prize i un d’ells diu que sí, que és clar: "Una era catalana!" I els parlo d’un grup de gent que tenen una llengua amb què escriuen, i que viuen, i amb què fan novel·les i pel·lícules, una llengua amb què s’enamoren i també fracassen. "Sí, sí, d’acord –diu un d’ells–, però la independència, què? Sí o no?" Aleshores, els adverteixo, us hauré d’explicar una història trista.

Els parlo dels antecedents, els explico quatre coses d’història, quatre coses de llengua, quatre més de cultura, i arribem a l’1 d’Octubre –"la policia i la violència", diu un altre—, els parlo del moviment llibertari apostant per l’interclassisme i la transversalitat ideològica del fenomen, els explico què és la Catalunya del Nord i el secret de les urnes. "I per què dius què és trista, per a tu, la història?", pregunta un d’ells. I aleshores els he de dir que tot just ara aquells que van prometre que una altra manera de viure era possible estan negociant una amnistia. Que un dia lluitàvem per un país on cabés més gent, i ara pidolem per parlar la nostra llengua al Congrés de la capital. El que ha passat d’un punt a l’altre, ells ho saben bé, els resulta familiar: també han lluitat per causes perdudes. 

La cosa és que tot just he acabat de llegir Tardor, d’Ali Smith. Volia un llibre que m’acompanyés mentre veia tots aquests boscos convertir-se en una massa groga i taronja i marró, aquest caure de les temperatures tan pregon i les pluges arribant tot d’una. És un llibre delicat sobre la decepció d’un país: Anglaterra, 2016, Brexit. Dirigents que deceben, absència de diàleg, una sensació terrible de pèrdua. També hi ha els anhels callats dels personatges, la persistència en el desig, una cosa dins seu que agonitza, la mort que arriba inexorable. En acabar-lo, tombant la vista finestra enllà –el cabirol apareix amb aquesta primera llum del dia–, penso si els llibres ens acompanyen per a entendre la Terra o bé per a entendre el Món. Vull dir: si un llibre em serveix per a comprendre que el temps no s’atura i la tardor ha arribat, o bé per a comprendre que tota vida en comú és, inevitablement, una negociació constant entre el fracàs, la traïció i l’esperança.