Tot plegat fa pudor. Han hagut de passar quatre dècades perquè l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques anunciàs l’expulsió de Roman Polanski. Fa 40 anys que el cineasta francopolonès va fugir dels Estats Units per eludir la justícia i no entrar a la presó; està condemnat per la violació d’una menor. I durant aquests anys ha estat notícia per altres denúncies de suposats abusos i l’Acadèmia hi ha anat fent els ulls grossos. El cas de Bill Cosby, de qui també n’ha anunciat l’expulsió, n’és un altre exemple. L’Acadèmia ha hagut de fer un codi de conducta per justificar les expulsions. No n’hi havia prou amb una sentència per violació. Una altra acadèmia, en aquest cas sueca, ha anunciat aquesta mateixa setmana que enguany no hi haurà Nobel de literatura, un fet que no es produïa des del 1949. El motiu rau en la mateixa xacra. El novembre passat, 18 dones varen acusar el dramaturg i fotògraf Jean-Claude Arnault, marit de l’acadèmica Katarina Frostenson, d’assetjament i abusos sexuals. El diari Dagens Nyheter va publicar que l’Acadèmia, que finançava Arnault, havia ignorat una de les víctimes. Ella els va escriure una carta explicant l’actitud intolerable del fotògraf fa 20 anys. No 20 dies, 20 anys. I la varen ignorar. Ha hagut de sortir Hollywood i dir “I will not be silent” perquè el primer món espolsàs la catifa i s’avergonyís i anàs orejant la merda. I ara, quan l’Audiència de Navarra condemna, a penes de 9 anys de presó i cinc anys de llibertat vigilada, la Manada per un delicte d’abús sexual i no de violació, no ha de sobtar ningú que la gent surti al carrer i reclami justícia. La globalització arriba a Espanya; de vegades tard, però hi arriba.