El policia bo
Una enquesta del CIS del mes de desembre passat confirmava que Francina Armengol no sols no davallava en la intenció de vot, sinó que pujava algunes dècimes. Era l’única presidenta de tot l’Estat que aguantava el previsible sotrac socialista pel natural desgast de govern que ho feia amb gairebé nou punts sobre la seva immediata perseguidora a la cursa electoral, en aquest cas la campanera ayusiana Margalida Prohens. Podem semblava perdre una mica de força, mentre que MÉS aguantava el tipus així com podia.
Cal recordar que el primer d’aquests dos governs de progrés consecutius (els primers de la història autonòmica illenca amb aquesta condició) arribà després del quadrienni negre de José Ramón Bauzá, l’apotecari marratxiner que vaga pels camps d’Europa talment un comte Arnau a no trobar mai repòs després del seu enfilall de pecats irredemptibles.
Bauzá havia aconseguit en poc més de tres anys un miracle que trenta anys d’autonomia no havien vist ni d’enfora. La societat illenca s’organitzà. La comunió entre el moviment docent, l’enyorada Assemblea de Docents, entitats com l’Obra Cultural Balear, les associacions de famílies, els mateixos estudiants, va ser de tal magnitud que podem dir que la societat 'viva', la mobilitzable, l’activa, va teixir una xarxa mai vista per mostrar el seu rebuig a la política lingüicida de l’inefable Bauzá, avui predicador de comptes de Youtube.
Les forces progressistes capitalitzaren el vot d’aquell descontentament. Biel Barceló, que es presentava a la presidència del Govern per MÉS obtenia el millor resultat de la història autònomica per a la força sobiranista: 59.617 vots, fregant el 15 per cent de vots. El desastre de José Ramón Bauzá va ser històric per al PP. No s’havia vist mai una cosa igual. Va perdre 20 dels 35 diputats que havia obtingut feia quatre anys. Francina Armengol va liderar l’esquerra, però amb un marge estret que l’obligava a ser generosa. Podem havia obtingut 10 diputats, només quatre menys que els socialistes. MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera en sumaven 10, també. Les quatre forces 'menors' podien fer la pinça a Armengol i postular-se com a presidenciables. Potser ho feren, però Armengol va resultar més forta i hàbil en la negociació i no va deixar perdre l’avantatge obtingut.
El que va ser increïble durant aquells quatre anys va ser el paper de crossa socialista que MÉS va tenir. Sense capacitat real d’incidir en la línia general del govern, MÉS, com tantes altres vegades, semblava claudicar davant un PSOE que volia ser molt PSIB. Els resultats per al sobiranisme foren dolents.
Armengol, potentíssima, guanyava les eleccions per primera vegada. I s’enfilava als 116.496 vots. I 19 escons. MÉS, castigat per la força de convicció d’Armengol com a dona forta del Govern, i per la pròpia abúlia a l’hora de fer valer les polítiques pròpies, perdia 20.000 vots, i dos escons.
Si feia quatre anys la dominant política inquera havia hagut de ser generosa, ara es veia amb la força i el suport necessari per arraconar MÉS, i també Podem i deixar-los amb dues conselleries per a cadascun.
No és senzill aclarir on anaren els vots perduts del sobiranisme mallorquí. A les europees del 2019, Esquerra Republicana, sí, a les Illes Balears, en feia 20.530; Junts, 10.663. També fins i tot El Pi n’hi sumava 15.957. Unes xifres molt considerables si tenim en compte la poca popularitat d’aquests comicis més burocràtics que no sentimentals.
Hi ha indicadors clars, però, que Francina Armengol i el PSOE han aconseguit capitalitzar una gran part del vot sobiranista, i fins i tot independentista, de les Illes Balears. Armengol ha bastit un gabinet amb un alt sentit de l’estratègia i un ús utilitarista del poder amb resultats extraordinaris. Dins els equips de les conselleries del PSOE és freqüent la presència de tota casta de militants sobiranistes, fins i tot dels qui es movien més enllà de l’entorn de MÉS, acusant-los de ser una falsa esquerra, un sobiranisme blan, uns mesells, uns mercenaris o, simplement, uns venuts als designis del PSOE.
La massa votant, en veure que votar MÉS era semblant a donar un xec en blanc al PSOE optava així pel 'vot útil' i directe als socialistes. Sembla obvi, idò, que tant per a militants com per a votants, el poder amb majúscules enllepoleix.
Alguna cosa haurà de canviar MÉS per pal·liar aquesta fuga de vots i militants cap al partit de Luis Roldan i Juan Guerra; dels GAL i de la calç viva; de les ràtzies olímpiques de Garzón; de l’entrada a l’OTAN; de l’”apoyaré” de Zapatero i el “nos cepillamos” de Guerra.
Fan sempre de policia bo, però, quan hi són, apliquen les mateixes polítiques que el policia dolent, perquè són, mai més ben dit, un partit amb sentit d’estat.