El policia compromès i sense fusell

De la figura del que seria amb el temps el policia tutor, en començàrem a parlar al bar Vaumar de sa Pobla a l’estiu de l’any 2001. Mesos després, el part seria a Pollença, i la cosa va anar una mica com amb el llegendari Joan Mas, que sembla que era fill de na Caterina Ferragut de sa Pobla i d’en Cosme Mas de Pollença. Pollencins i poblers embarcats una altra vegada dins una mateixa història i un mateix projecte. 

La criatura ho tenia bastant difícil per poder surar bé, al principi quasi ningú hi creia, però els estels i la força persuasiva d’algunes persones es varen alinear de manera correcta i varen aconseguir arribar a bon port i fins avui. De tant en tant, qualque llop guaita per veure si pot pegar queixalada, a les anques del tutor, però de moment ha quedat només en un  ensurt. Realment, tothom està d’acord que, avui en dia, és una  institució ben acceptada i arrelada a les nostres illes i a altres municipis de mar enllà.  Però com varen anar les coses, als primers temps?

En Pere Franch era el responsable de l’equip de direcció de l’IES Guillem Cifre de Colonya. I a banda del treball estrictament acadèmic, va veure ben aviat que havia de gestionar altres problemàtiques que l’afectaven i estaven relacionades amb allò que succeïa al carrer o l’exterior del centre com, per exemple, petits conflictes de convivència que necessitaven mediació, el trànsit rodat a certes hores del dia, les problemàtiques amb el consum i tràfic d’estupefaents i tabac als voltants de l’edifici, els mals que patia el mobiliari -especialment del pati- quan arribava el cap de setmana, la xacra de l’absentisme escolar que començava a guaitar i d’altres. Va veure que hi havia una correlació o interacció entre l’anomenat “món exterior” i el “món interior” o escolar. En Pere tenia clar que aquella situació no quedaria resolta amb més paperassa i burocràcia; calia algú que trepitgés el carrer i fos efectiu. Tenia clar que per aconseguir aquesta efectivitat calia un “lligam afectiu” de la persona designada amb el centre. A les aules, el professor tutor s’implica amb un grup i se’l sent seu, el lluita i defensa alhora. Aquesta figura, aquest tutor amb autoritat, era el que cercava. Va pensar en  un policia de cara i ulls que estimés aquell trosset de Pollença anomenat Institut. 

Va demanar ajuda per poder treballar aquestes problemàtiques amb la Policia Local de Pollença; no s’havia intentat cap vegada i ho varen afrontar amb resultat incert. Era  evident que calia innovar, cercar noves fórmules i gaudir d’un cert grau d’atreviment poc usual dins el món policial i escolar, caracteritzats sovint per la rigidesa de les pròpies estructures internes. Al principi, els canvis constants de policies que feien presència a l’entorn escolar, la manca de coordinació i de planificació, feren que no es pogués trobar un camí en comú. Mancava qualque cosa més, un element, aquest tutor que deia en Pere, que fes de lligam real entre el carrer i el centre, un enllaç, i de moment no estava “inventat”. Tard o prest, mestres, policies i responsables polítics s’haurien de seure a la mateixa taula i parlar.

En Pere Franch no es va donar per vençut i, a banda de tenir complicitat i comunicació constant amb el regidor de Policia, Kunivert Bauzà, que resultà una peça clau per impulsar i iniciar el projecte, va cercar altres respostes, en aquest cas al bar Vaumar.

Amb en Pere tenim amistat des de la infància, de quan jugàvem als carrers sense asfaltar del poble. Tots dos som fills de sa Marjal i de la pagesia més arrelada. Un capvespre d’estiu, em va citar al bar que havia agafat el nom de la desapareguda plaça des Vaumar.

—No entenc com funcionau els policies. Fa un any que feim retxes dins l’aigua. Les nostres problemàtiques són senzilles, no puc entendre per què no som capaços de trobar solucions als problemes que tenim en el dia a dia a l’IES, que de qualque manera també són els seus al carrer. 

Això em va dir. L’únic que tenia clar és que sempre hauria de poder parlar o fer feina amb el mateix policia, i no canviar cada dia d’interlocutor, i que aquest s’hauria d’implicar amb el centre en profunditat, de manera compromesa. Necessitaven una nova figura policial amb força i amb sensibilitat alhora. A poc a poc em va explicar la seva visió de la situació. Ben aviat vaig pensar que si a Pollença tenien aquells conflictes, tard o prest els tindríem nosaltres a sa Pobla o bé ja els teníem i no ens n’havíem adonat. El repte era interessant i li vaig dir que calia pensar-hi i rumiar-ho detingudament. 

El viatge iniciàtic cap a la incertesa d’allò desconegut estava encetat. Jo aleshores duia un recorregut de dinou anys a l’ofici i ja havia entrat en la fase de “desconstruir ”. No pensàrem en les dificultats, tan sols que era possible i que els nostres fills s’ho mereixien. Després de dues setmanes ens tornaríem a trobar al Vaumar  per encaminar una nova figura policial. També noves estratègies d’actuació per dibuixar nous camins. Si les fórmules que hi havia no servien, n’escriuríem de noves.