Policia líquida?

La força impetuosa de la joventut va confrontar-se inevitablement amb l’experiència dels qui ja no ho són tant. L’intercanvi d’idees va ser positiu –ho hauria de ser sempre- a la taula rodona i el debat posterior, organitzada per ARCA el passat 15 de juny al  Col·legi d’Advocats de les Illes Balears. Les pintades vandàliques eren el tema proposat, i la nombrosa presència de policies locals a la sala es va fer palesa, primer amb la intervenció de Jaume Pla i després als torns de paraula al debat. En Jaume és company de planes en aquest diari, i ho va ser de pupitre a l’escola de la policia de Palma als anys noranta. Reclamava un registre o actuacions conjuntes a escala autonòmica per combatre les pintades vandàliques. La proposta mereix ser estudiada, deixant de banda que els partits d’àmbit estatal tenen picor quan senten parlar del binomi 'policia i autonomia'. I que la picor es converteix en enrampada quan s’esmenten junts els mots 'policia i país'. Al seu torn, els joves policies, reclamaren en veu alta més policies i més càmeres al carrer, per erradicar les pintades dels vàndals. Tot oblidant que la problemàtica de l’eficiència de les policies locals de les Illes Balears és l’obsoleta estructura legislativa en matèria de seguretat, que manté l’Estat –defensant els seus interessos en detriment dels municipis– i els dèficits crònics de gestió interna que pateixen alguns dels cossos policials d’àmbit local. Més policies, més càmeres, més control, més impostos, més vigilància... tot en nom de la seguretat i en detriment de les llibertats i la privacitat. Aquest era el plantejament a la sala... no ens hem de preocupar per les càmeres i la vigilància, ens varen dir, la seguretat del segle XXI bé ho val.

Clar, no eren el lloc ni el moment per a la música, però al meu cap va començar a sonar un fragment de la cançó de Lluís Llach que diu “No era això, companys, no era això; no era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors. Pel que vàrem plorar tants anhels...”. Sembla que encara ens queda molt de recorregut per fer.

A Europa, i especialment a l’estat espanyol, el model policial actual perviu i està lligat a l’exercici del poder. La legislació i la policia són estructures que conformen l’Estat. I l’Estat d’ençà dels seus orígens és l’expressió del domini de les classes dominants, malgrat les exigències de revertir i d’orientar aquesta situació cap a una democratització de part de les classes populars i treballadores. Els fonaments de les policies (en plural) actuals cal anar-los a cercar a la segona meitat del segle XIX. Varen néixer al si d’una societat amb pocs canvis i regulada per tal que l’statu quo perdurés. Però dins el segle XX serà quan les societats començaran a conviure amb dues idees contraposades. Per una banda, la neoliberal que incita l’individu que promogui el seu propi destí, “si vols, pots”, i per l’altra, aquella que diu que l’individu té molt poc control sobre la seva vida, pot adaptar-se, però al final sempre estarà condicionat per la política i la història. És una imatge de l’ésser humà atrapat dins un món poderós que escapa al seu control.

El capitalisme amb el seu model econòmic, que prometia la felicitat a força de comprar i consumir, realment el que ens ha fet ha estat descompondre i 'liquar' tot el que les civilitzacions pretèrites havien aconseguit. Ha liquat les relacions socials, l’amor, les normes, la moral, els valors. Amb un tres i no res els sòlids processos i regles de l’era moderna basats en el desenvolupament i el progrés constant es varen volatilitzar... havien passat a ser líquids, amb un rerefons constant d’atracció per la novetat, per les solucions noves i òptimes, per la innovació en ella mateixa. 

La sensació de fugacitat i d’inestabilitat ha esdevingut la característica definitòria del nostre temps. En aquest món 'líquid' on tot canvia tan ràpidament generem la sensació que  la vida és provisional, fa quatre dies apostàvem per la immortalitat de les ànimes. Com diuen per tot arreu, ens ha tocat viure el temps de la incertesa.

Ara estam obligats a canviar de treball i de residència, tenim més mobilitat geogràfica, i fins i tot hem acceptat que no sempre tindrem la mateixa parella i família. No ens queda cap altra alternativa que adaptar-nos a aquest entorn extremadament dinàmic. Fins i tot les relacions socials s’han liquat, han tornat més fràgils i volàtils i per aquest motiu ha augmentat la solitud de les persones. Estam davant la deconstrucció de les societats occidentals: si compres el darrer producte seràs més feliç... Aquesta idea ens enganxa i ens dona una sensació il·lusòria. Arribats en aquest punt, cal plantejar-nos què han fet les policies mentrestant? On són en aquest moment? En quin pensament estan situades? Quin és el seu posicionament? Quin paper juguen i volen jugar? Quina veu tenen? Com respiren? Qui són? En mans de qui estam?

Segurament la solució a les pintades vandàliques no sigui la que mantenen algunes ciutats a Nord-amèrica, que donen incentius monetaris als ciutadans que delaten els 'pintors delinqüents'. Tampoc ho és la d’augmentar el nombre de policies i de càmeres, que l’únic que faran serà augmentar l’angoixa en una societat que ja no sap amb certesa què cal témer i què cal fer per dissipar la por. Una por que en cap cas pot convertir-se en moneda de canvi dels drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans. 

Pere Perelló és escriptor