Una policia neutral?

Com és ben sabut, un dels atributs bàsics dels sistemes democràtics homologables és l’existència d’una policia no ideològica, desvinculada de qualsevol partit polític i subjecta només a l’imperi de les lleis vigents i a l’obediència de les autoritats legítimament investides.

Va ser en nom d’aquests nobles principis, però retorçant-los per pintar Catalunya com una Corea del Nord europea, que l’unionisme local –encapçalat aleshores per Ciutadans– desfermà el 2018-2019 una veritable campanya contra els Mossos d’Esquadra. Personatges avui retornats a la penombra d’on no haurien d’haver sortit mai, com Juan Carlos Girauta, van titllar repetidament els Mossos de “policia política”, incitaren a “no admetre’n l’autoritat” (és a dir, a desobeir-los), els van comparar amb la Stasi d’Alemanya Oriental, etcètera. Tot això, perquè la policia de la Generalitat havia identificat algunes persones que, de matinada, danyaven béns i espais públics en llur afany d’arrencar llaços grocs. Inés Arrimadas sostingué que el govern català utilitzava els Mossos “per intimidar els catalans contraris a la independència”.

I bé, han passat dos o tres anys, i l’actual govern espanyol de coalició entre el PSOE i Unides Podem prepara una reforma d’aquella llei de seguretat ciutadana (o llei mordassa) aprovada el 2015 per la majoria absoluta del PP sota la inspiració de l’equip d’Interior que liderava Jorge Fernández Díaz; aquell equip i aquell ministre tan respectuosos de la legalitat... i tan amants del clavegueram; segur que els recorden. I, en la mesura que la reforma restringiria la immunitat i la impunitat que els van concedir Rajoy i el primogènit dels Fernández, les associacions i els sindicats de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil –instal·lats des de fa temps en un victimisme trampós, aquell de les mirades d’odi i el “parany del Fairy”– diuen sentir-se indefensos, perquè la Moncloa “afavoreix el delinqüent” i promou “la inseguretat”.

Qui vertebra les protestes policials contra el govern Sánchez i el ministre Marlaska és l’entitat Jusapol, que no necessita gaire presentació. D’una afinitat indissimulada amb Ciutadans primer, i darrerament amb Vox, Jusapol convocà a Barcelona, el 20 de gener i el 10 de novembre de 2018, dues manifestacions de flagrant voluntat provocadora. Ara, davant la reforma de la llei mordassa, diu que els canvis posen en dubte “la palabra del agente”, és a dir, l’abusiva presumpció de veracitat d’aquest; aquella palabra que ha portat al banc dels acusats periodistes i manifestants després absolts, i que tant va lluir a la sala de vistes del Tribunal Suprem durant el judici del Procés. Els policies i guàrdies protestataris també rebutgen que el DNI pugui ser confegit en les llengües cooficials. És obvi, doncs, que no es tracta d’una mobilització de caràcter laboral o corporatiu, sinó d’una ofensiva descaradament ideològica i política contra la legitimitat del govern PSOE-UP.

En aquestes condicions, que la triple dreta espanyolista (el PP, Vox i les escorrialles de Ciutadans) s’hagi apuntat en massa a les manifestacions policials madrilenyes de finals de novembre (la més important, el dissabte 27) és ben natural: en la seva guerra contra Pedro Sánchez estan resolts a utilitzar munició de tots els calibres. Al mateix temps, però, la presència dels Casado, Abascal, Arrimadas i companyia darrere les pancartes de Jusapol i associats resulta una escandalosa contradicció: ¿no eren aquests els que abominaven de la “policia política”, els que denunciaven un parell d’anys enrere un pretès “biaix ideològic” en l’actuació dels Mossos, els que veien Stasis i Gestapos per tot arreu?

No, esclar; una policia polititzada, ideologitzada, partiditzada no és cap problema... sempre que la ideologització i la politització dels uniformats ho siguin cap al costat correcte: cap a la dreta reaccionària, cap a la mà dura en matèria repressiva, cap al desdeny i la restricció dels drets democràtics, cap a la defensa sense matisos de la unidad de la patria, fins i tot si això passa per les mans de comissaris Villarejos o similars. És la mateixa lògica en virtut de la qual, des de l’1 d’octubre del 2017, capitostos i seguidors de Ciutadans, el PP i Vox han acudit diverses vegades a portar flors, somriures i petons a la Prefectura de la Via Laietana sense adonar-se –o potser amb plena consciència– que, d’aquesta manera, convertien el CNP a Catalunya en una policia de part, defensora dels uns i enemiga dels altres.

El dissabte 27, quan la marxa policial s’havia deturat davant del ministeri de l’Interior per escridassar-ne l’inquilí, Santiago Abascal va ser rebut triomfalment pels agents-manifestants amb crits de “¡Presidente! ¡presidente!”. Abans i després, pels carrers de Madrid també es va sentir molt la consigna “¡Esta es nuestra policía!”. Pregunto: nuestra de qui? Perquè si resultésque les desenes de milers de manifestants de l’altre dia són representatius de la totalitat dels seus cossos, i que, per tant, CNP i Guàrdia Civil són la policia de Vox (o del PP, Ciutadans i Vox), aleshores ningú podria sorprendre’s que amplis sectors socials, polítics i territorials els percebessin com unes veritables forces d’ocupació.