Policies, penitents i diners públics

A les acaballes del segle XX, feia un temps que la Policia Local de Palma arrossegava un problema greu. El llistat d'agents voluntaris per prestar servei fora del seu horari laboral (hores extraordinàries) era insuficient, i arribava la Setmana Santa.

Aquesta insòlita situació l'havia promoguda un agent que, amb el pseudònim de 'poli motivat' desenvolupà una campanya contra l'Ajuntament per un retard exagerat en el pagament del deute a un bon nombre d'agents en concepte d’haver fet feina fora de l'horari obligatori.

El lema de la reivindicació imprès en pasquins amb la misteriosa denominació i reunions sense promotor identificat volien dir “si no es cobra, tampoc no es treballa”. Demanava als companys que ens esborràssim de la relació d'hores extraordinàries. I va tenir èxit: el llistat quedà pràcticament buit.

L'acció era legal. La policia no té dret a fer vaga, però renunciar a fer feines voluntàries no es podia considerar com a tal.

Aquesta crisi sense precedents ni tampoc continuïtat arribà a la Setmana Santa, uns dies en què els dispositius de seguretat del trànsit de les processons es nodrien fonamentalment d'agents de servei extraordinari, i aleshores no n'hi havia de disponibles a bastament.

Record la processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant, que solien cobrir una vintena d'agents 'amb hores extres', i que aquell any s'hauria de fer sense ells. La situació era crítica i el servei, irrenunciable: no només faltaven policies de suport, sinó que n'haurien de llevar de feines rutinàries. Els responsables hagueren de sucar-se el cervell i planificar la processó sense agents de reforç. En diuen fer de la necessitat virtut.

Finalment, en precari i estalviant diners per força, el servei de la processó se'n va sortir. Supòs que els serveis usuals degueren patir un cert retard.

Els mesos següents, el 'poli motivat' triomfà. L'Ajuntament va pagar el deute i el llistat es normalitzà.

Aquesta història fa que em plantegi que resulta molt fàcil per a l'Administració obtenir resultats, fent servir els impersonals recursos 'públics' recaptats, mitjançant l’accessibilitat a les borses d'hores extraordinàries.

Apareixen dos conceptes clau: eficàcia i eficiència.

L'eficàcia: assolir un objectiu 'a qualsevol preu' va lligada moltes vegades a la dilapidació de mitjans.

L'eficiència: aconseguir el propòsit 'al mínim cost', aprofitant els recursos precisos, siguin humans o econòmics. No sol ser prioritària.

Aquest darrer principi, el de l''eficiència', hauria d'inspirar l'actuació no només de la Policia, sinó de tota l'Administració pública que maneja els nostres diners. I la paraula 'austeritat¡ s'hauria d'incorporar al seu vocabulari bàsic.

Per la seva facilitat d'ús, les hores extres són un bon exemple de possibilitat de tudar diners, de fer un ús descontrolat o excessiu de la seva previsió.

És clar que és un recurs necessari. S’han de poder abonar els excessos laborals sobrevinguts o preveure els dispositius de gran afluència ciutadana que superin el servei ordinari, com seria el cas de les processons, però també poden servir per maquillar una gestió incompetent. Significa agafar el 'nostre' talonari per arreglar problemes que poden anar disfressats i, a més, rendibilitzar-los mediàticament com a accions d'impacte que ningú no esmicolarà.

És la solució més pràctica i ràpida per atendre una necessitat (dispositiu). La feina està avalada per capital directe del pressupost actual o acumulat del següent.

Per altra banda, els serveis extraordinaris tenen molts de beneficis: l'òrgan polític que rebi la demanda la passa a la Policia i queda satisfet. L’altre òrgan, el policial, fa el xec i la posa en marxa: satisfet. Els comandaments policials organitzen –no cal anar justets– el servei: satisfets. Els policies desenvolupen la feina i guanyen més diners: satisfets. El peticionari del servei, contentíssim, perquè tot ha sortit rodó. Finalment, tothom content i amb possibilitat, si més no, els uns i els altres, de bravejar de l'èxit. Ara bé, hi haurà un llistat de deute pendent, en detriment, si no s’ajusta al mínim –per exemple– d'un parell o molts parells d'arbres. Tenir 'barra lliure' no és garantia d’èxit, però ajuda molt.

Clar que la processó que enceta el text presentava un escenari delicat, ja que necessitava agents de suport, però potser no tants com era habitual.

És atractiu atribuir fracassos a la manca de personal en lloc de reconèixer manca d'organització i capacitat de gestió. De solucions estructurals, cap ni una. Hi ha dispositius impecables vers el seu cost i resultat; no obstant això, el sistema no ho garanteix. El deficitari model policial espanyol és el que és. Quan arribi la policia autonòmica, si és que ho fa, es podria a començar a posar fill a l'agulla. Però l'article ja és un poc massa llarg...

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat