La “síndrome de Franco” i la política sense consciència

En el discurs polític convencional contemporani és habitual considerar el populisme com un tipus d’organització política normal al nostre món. Però al cor d’aquesta acceptació universal del populisme hi ha un valor qüestionable. Per bé que el terme mateix de populisme ja conté la idea d’una plataforma política que promou els interessos del “poble” contra les elits, és evident que el populisme no es pot conciliar amb els dos principals requisits de la democràcia: una ciutadania lúcida i la responsabilitat política.

Com a ideal pràctic, la democràcia uneix tots els ciutadans en la recerca d’un camí col·lectiu cap a les millors polítiques possibles. Tot i així, la incompatibilitat del populisme amb la democràcia salta a la vista quan analitzem detingudament qui acostuma a ser el poble, “la gent corrent”, per a l’imaginari populista. La propaganda populista es dirigeix als ciutadans que no se senten representats en un sistema polític democràtic. Segons Hannah Arendt, són ciutadans que no voten i a qui els partits polítics tradicionals obliden totalment. Són, per tant, un objectiu perfecte per als populistes.

Els partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra extreuen la seva legitimitat política del mite i la possibilitat d’un “poble oblidat” en acció. Al marge del que opinem sobre la naturalesa d’aquest “poble oblidat”, hem de tenir present que els ciutadans d’una societat democràtica estan units per definició en la defensa d’un destí compartit, construït sobre la facultat republicana d’exercir el sentit comú i l’autocontrol.

La democràcia, a diferència del populisme, es dedica a crear institucions fonamentades en interessos públics a llarg terme, com ara la llibertat política i el civisme. A diferència de la democràcia, en el populisme “el poble” és només un mite necessari i una res publica despullada, que demana als ciutadans que admirin la seva vestimenta imaginària. En conseqüència, fa l’efecte que, als partits populistes, el mite de l’exercici del poder per part del “poble” existeix com a entitat col·lectiva, quan en realitat és un món públic compartit sense capital moral.

Quan parlem del capital moral d’un partit polític, hem d’entendre que ens referim a la política amb consciència. La política amb consciència no és la pura pràctica de l’ètica a l’espai polític; és sobretot la creació d’un espai públic digne, democràtic i no violent. És una idea de la responsabilitat cívica que sens dubte no encaixa amb els partits populistes, que no es posen al servei de “l’alteritat dels altres”. ¿Aquesta falta de capital moral és un signe dels temps o és pròpia dels partits d’extrema dreta europeus? Sens dubte, són moments difícils per a Espanya i Catalunya, però també per a Europa, on cada vegada són més difuses les línies que separen la dreta tradicional del populisme d’extrema dreta.

Parlem clar: el pas a un espai nacionalpopulista en les pròximes eleccions exhuma el franquisme cinquanta anys després de la mort de Franco. La lluita de l’extrema dreta espanyola pel poder és també una lluita pel futur de Catalunya. La “síndrome de Franco” no s’ha previst per afirmar valors democràtics, sinó que s’exerceix per cultivar i practicar una violència renovada. Al cap i a la fi, l’important per als catalans no és només mantenir obert un debat pluralista sobre el futur de Catalunya, sinó també ser conscients del perill d’una política sense consciència que pot fer impossible aquest pluralisme.