La política econòmica de Trump

Segons el president Trump, els EUA subsidien el món per dues vies: a) Les monedes es mantenen artificialment infravalorades respecte al dòlar, fet que facilita la importació de béns i serveis als EUA i dificulta les seves exportacions, i b) els EUA tenen una despesa militar de més de 750.000 milions de dòlars l'any que protegeix molts estats.

Les dues estratègies del govern Trump són: per reduir les exportacions als EUA, imposar aranzels –hem vist com els concretava aquesta setmana–, i fer pagar per la protecció militar. Aquesta és la tesi del Partit Republicà verbalitzada per Stephen Miran i altres economistes conservadors.

El dòlar és la moneda de referència al món i la base del comerç internacional i de les finances. La seva convertibilitat i estabilitat fan que les reserves de molts estats estiguin en dòlars. Aquest és el motiu de la sobrevaloració del dòlar respecte a la resta de les monedes. Un dòlar fort atreu la compra de deute americà per la seguretat i l'estabilitat de la inversió.

Els aranzels dificulten l’exportació als EUA perquè l’encareixen –és un impost sobre el que ve de fora–, per tant, impliquen menys importacions als EUA. Però els aranzels no tenen efecte sobre les exportacions dels EUA, excepte quan la resta d’estats imposen també aranzels com a mesura compensatòria dels imposats pels EUA –ho estem veient amb la guerra comercial que ha desplegat Trump.

La política de l’administració Trump és promoure la producció local de béns i serveis (en aquest sentit, l’ocupació en aquest àmbit als EUA ha baixat des del 35% del total el 1950 fins al 8% el 2020). La globalització ha fet perdre llocs de treball als EUA. Redreçar aquesta situació ha estat un dels reclams de la campanya dels republicans.

La participació americana en el PIB mundial ha passat del 40% el 1960 al 27% el 2020. Els EUA, excepte per a productes de l’alta tecnologia i la digitalització (i etc.), avui no són un país productor de béns i serveis com ho eren fa 50 anys. És per això que l’administració Trump vol un dòlar menys sobrevalorat respecte a la resta de monedes que permeti reduir les importacions, produir més internament, creant així ocupació, i promoure les exportacions. Però això és contradictori amb l’interès americà per mantenir el dòlar com a moneda de referència per al comerç internacional i les reserves dels estats.

Pel que fa al tema de les reserves, hi ha una solució. Emetre deute a 100 anys, cosa que retiraria el deute del mercat si l’inversor en el contracte de compra fos penalitzat econòmicament si la volgués rescatar abans del termini fixat. És una possibilitat que tenen els EUA i que poden forçar, a través de la protecció militar i de seguretat de la qual el potencial inversor gaudiria (o no, si vengués el deute).

Per reduir les importacions als EUA sense devaluar el dòlar (per no perdre valor del dòlar com a moneda de referència per al comerç i la inversió), la solució són els aranzels, i això és el que l’administració Trump ja ha posat en marxa. Ara els EUA hauran d’observar amb cautela els efectes en l’economia i el comerç d’aquestes mesures.

La determinació de la cotització relativa de les principals divises va ser acordada per primera vegada a Bretton Woods el 1944. El 1985, l’acord del Plaza entre els EUA, França, el Regne Unit, el Japó i Alemanya va acordar la devaluació del dòlar, i el 1987, a l’Acord del Louvre, es va mirar de revertir aquesta baixada. Van ser acords globalment positius per a l’economia mundial per l’estabilitat que van suposar.

L’administració Trump planteja ara un nou acord que, en teoria, podria ser l’acord de Mar-a-Lago, amb tres principis. a) Àrees del món protegides en seguretat on els estats es comprometen a comprar deute americà; b) Àrees del món protegides en capital, on els estats es comprometen a comprar deute americà a 100 anys, i c) Àrees del món fora d’a i b, que patiran els aranzels imposats pels EUA, destinats a ells de manera explícita.

Si això passés amb el convenciment de l’administració americana que no es produiria cap distorsió macroeconòmica que anul·lés aquestes mesures (bàsicament inflació als EUA i reducció del comerç al món), implicaria un dany greu per a l’economia de la UE, que és de les tres –els EUA, la Xina i la UE– la més oberta, i on el comerç és més important. Seria, de fet, el final d’una època basada en la socialdemocràcia, la col·laboració i la igualtat, que amb alts i baixos s’ha estès des del final de la Segona Guerra Mundial, el 1945.

Aquest món, més basat en els mèrits personals, l’individualisme, el mercat i la competència, amb un estat més petit i menys serveis socials, és el que defensa ara el Partit Republicà, i suposaria tornar a la desigualtat que va patir el món abans de la guerra de 1914, però amb un nivell de rendes més alt (avui tenim més riquesa). Passar un segle per tornar a l’origen... És un malson.

Si tot això passés, la presidència de Trump, malgrat la seva banalitat, tindria conseqüències i efectes globals dels quals ens hauríem de curar com vam fer als anys 30. Si fos possible, amb menys patiment que llavors.