La política educativa no ha de ser cosa de set vots, ho és dels docents
Set vots per aprovar el sostre de despesa i encarrilar els pressupostos. Això és el que el Govern ha aconseguit després de donar llum verda a la llibertat d’elecció de llengua a les escoles, que el curs que ve s’aplicarà com a mínim fins als vuit anys. Ara bé, són set vots de l’extrema dreta, que continua endavant amb la seva croada contra el català. I això que tant la presidenta de l’Executiu, Marga Prohens, com el conseller d’Educació, Antoni Vera, no s’han cansat de repetir des que va començar la legislatura que no es prendria cap mesura sense el consens de la comunitat educativa. Així les coses, la primera mesura d’importància que afectarà les aules s’ha pres únicament amb l’acord de Vox i sense haver volgut escoltar els docents, els vertaders experts en matèria educativa i els que estan cada dia dins les aules.
Quan estan a l’oposició, els partits acostumen a clamar que l’educació no hauria de dependre del color de qui governi i que hauria de ser una de les matèries on és més cabdal un consens general, que eviti un ball de normatives. Aquestes bones intencions passen a l’oblit en arribar al poder, i les lleis educatives canvien en funció dels biaixos ideològics dels governants de torn. Ara bé, la situació a les Balears ha anat una passa més enllà, perquè un partit que no forma part del Govern està marcant el camí a seguir en matèria educativa, i les escoles s’han convertit en moneda de canvi per tirar endavant els pressupostos del PP enmig de les protestes dels experts i amb l’escenificació de la ruptura amb l’Executiu representant-se just a les portes del Consolat.
L’educació no es pot posar en mans de qui no sap de la matèria, hauria de ser una zona franca, lliure d’interessos polítics com els que hem vist les darreres setmanes. Ens hi jugam el futur i els nostres infants i joves no s’ho mereixen. Perquè l’empremta ideològica a la qual s’enfronten els centres educatius no es limita a la llengua, sinó que qüestiona l’autoritat mateixa dels professionals. Basta recordar que també hi ha a les portes l’aplicació del pin parental, una eina que afecta de ple l’autonomia dels centres i dels professionals que hi treballen, per molt que el Govern la justifiqui al·legant que només afectarà els continguts extracurriculars.
No han passat ni sis mesos des que el PP va guanyar les eleccions i la desavinença amb el sector educatiu ja és una realitat. Per set vots, que podria haver trobat a altres formacions. A més, el Govern està en un carreró sense sortida, perquè, així com estan les coses, la reconciliació amb els docents no és factible sense deixar de banda els postulats de Vox, i encara no s’han aprovat els pressupostos. De moment, el consens promès pel Govern només és una paraula, sense actes que l’acompanyin.