Política sense grisos
1. Demagògia. “Mentre no s’hagi pintat un gris, no s’és pintor”, deia Cézanne. Es podria aplicar el mateix criteri a la política: mentre no s’hagi pensat i parlat en gris no es pot ser un bon polític. Qui vol governar hauria de saber aportar, almenys de tant en tant, els mínims indispensables de tranquil·litat emocional i estabilitat que dona un bon gris. I de fet aquesta qualitat el filòsof Peter Sloterdijk l’apreciava en l'alemanya Angela Merkel, la política que, amb un cert gust pel gris, va liderar Alemanya i Europa de 2005 a 2021.
La brega permanent en què està situada la política en les democràcies liberals cansa i genera descrèdit (i per tant ressentiment) que només afavoreix a la demagògia. En el Parlament espanyol ha arribat a extrems delirants, pura frivolitat, des que Feijóo va sortir perdedor de les darreres eleccions. La dinàmica a què el trumpisme ha conduït els Estats Units desborda els paràmetres de la decència i subverteix la democràcia. I el desplaçament de les dretes europees cap a l’autoritarisme postdemocràtic fa créixer el soroll dia a dia. “El ressentiment –diu Michel Feher– s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació que intenta capitalitzar la dreta radicalitzada.
2. Poder. Evidentment, hi ha una base antropològica de la confrontació política que les democràcies no han aconseguit sublimar. Comencem pel més elemental: no hi ha dues persones iguals, en qualsevol relació hi ha una diferència de potencial entre les parts sobre la qual es construeix un món marcat en tots els àmbits per les relacions de poder: de la família a l’estat, passant per qualsevol altra instància social, l’escola, la feina, els negocis, el lleure; la vida és conflicte i dominació.
La democràcia articula pacíficament la confrontació que emana del poder i les desigualtats. Per això, els procediments són tan importants, en la mesura que canalitzen els comportaments i limiten els abusos. Però no oblidem que el principi que dona accés al poder polític és el de la meitat més u. La qual cosa col·loca de manera inercial la política en una lògica de polarització: dos blocs, tradicionalment identificats com dreta i esquerra, encara que la distinció cada cop sigui més imprecisa. La dinàmica bipolar arrossega. I marca els comportaments: l’altre com a enemic al qual he de treure per posar-m’hi. El concepte d’interès general es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.
3. Sentit. El lamentable espectacle que es viu quan les acusacions i desqualificacions personals s’imposen manifestament al debat de les idees i propostes obliga a plantejar algunes qüestions de fons. La democràcia havia crescut en el marc del capitalisme industrial, responent al conflicte d’interessos entre propietaris i treballadors (burgesia i proletariat eren les figures que armaven el relat) I la fórmula acreditada fou la dinàmica dreta/esquerra que encara regeix, malgrat que ni l'una ni l’altra són el que eren. La proliferació de partits fruit d’una societat més complexa semblava donar una flexibilitat més gran i una millor representació. Però amb els canvis profunds cap al capitalisme financer i digital, el desconcert ha crescut i els debats polítics s’han convertit en agressives confrontacions sovint alienes a les qüestions de fons, amb la intenció d’amagar els mecanismes reals de dominació. Reina la frivolitat, l’espectacle del cos a cos domina l’escena política. ¿Hem d’entendre que el poder està en un altre cantó, que la política ha perdut capacitat i influència i que ja no és més que un espectacle per entretenir el personal mentre el món va per altres camins?
Ara mateix, les parelles dels dirigents polítics s’han convertit en tema central del debat de la política espanyola, patètic exemple del nivell de degradació assolit. L’espectacle Trump als Estats Units hauria d'advertir-nos sobre el col·lapse de la política democràtica, amb complicitats de poders de tots tipus (econòmics, tecnològics, militars, judicials i religiosos). El pendent cap a l’autoritarisme postdemocràtic sembla imparable. I què fem per aturar aquesta deriva? No hauríem de ser més exigents en afrontar els problemes que generen la desconfiança ciutadana? Potser entendríem millor tant la desafecció ciutadana com la radicalització de la dreta per capitalitzar el malestar. Ho diu el Nobel d’Economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit”. L’atzucac existencial: la vida potser no té sentit, però el sentit és necessari per a la vida.
