La política (d’habitatge) perfecta

A Europa, de mitjana, deu de cada cent habitatges principals són habitatges socials. A països com Dinamarca, Àustria, Suècia, França o els Països Baixos són més de 15. Però, en canvi, a Espanya només un 2,5% del parc d’habitatge és social. Els lloguers de Barcelona s’han gairebé triplicat en el que portem de segle, i són impagables per uns salaris que no han arribat ni a doblar-se en aquests anys. Ja des del 2009, amb la creació de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), es van organitzar nombroses manifestacions pel dret a l'habitatge. Per tant, no ens hauria de sorprendre que, en menys de 24 hores, tant el president del govern, Pedro Sánchez, com el cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, presentessin un seguit de mesures que afecten el mercat de l’habitatge.

Pedro Sánchez ha anunciat una bateria de 12 mesures enfocades a ampliar el parc públic de lloguer, regular el mercat i desincentivar l'ús especulatiu de l'habitatge. El PP ha proposat un plantejament basat en la flexibilitat de la normativa, el foment de la construcció i la reducció d'impostos, especialment en la compravenda. El que sí que és comú és el diagnòstic: falta habitatge per donar resposta a les demandes del mercat. Un mercat on es negocia un dels elements principals per a la vida, el sostre. A economia parlem dels béns preferents, aquells que es consumeixen de forma privada, i que són essencials per tenir una vida digna. Això fa que no es puguin deixar en mans de les dinàmiques de mercat. El govern de Sánchez ha entès l’habitatge com un bé preferent, però fins ara s'ha centrat l'atenció a intentar evitar les forces del mercat privat d'acord amb la regulació, el control de preus o les prohibicions, sense entendre que la clau per poder garantir un accés assequible a l’habitatge és el fet de tenir habitatges públics. Algunes de les mesures proposades ara van en aquesta línia, així com a augmentar l’oferta en general. D’habitatges ja construïts, per exemple a partir de la transferència de sòl residencial a la nova empresa pública d’habitatge, o els ajuts per a la rehabilitació de pisos buits destinats al lloguer assequible. I també –i més important– d’habitatge per construir. Utilitzant fons europeus per a la construcció d’habitatges prefabricats i modulars, o, com proposa el PP, reduint els terminis de resposta dels informes urbanístics per agilitzar el mercat.

Les mesures plantejades tant pel govern com per l’oposició busquen, sobre la base d'incentius i garanties, acostar una oferta i una demanda que no han parat de separar-se. Es parla molt de les diferències entre les propostes socialistes i les populars, però, encara que hi ha moltes teories sobre les polítiques d’habitatge, no hi ha cap manual sobre com tenir uns habitatges accessibles per tothom a un preu raonable.

En el fons, és difícil resoldre el dilema diabòlic dels incentius als constructors (i propietaris). Per una banda, s’ha d’engrescar el major nombre d’agents amb capacitat per augmentar l’oferta d’habitatge. Però, al mateix temps, no podem vendre la idea que és un gran negoci en què es poden fer molts diners de forma ràpida. Cal tenir en compte que no són pocs els països del nostre entorn que tracten amb impostos dissuasius –i fins i tot amb prohibicions– l’especulació immobiliària. La inversió més rendible no pot estar en el totxo, i sobretot, en impedir l’accés d’una gran part de la població a un lloguer assequible. És a dir, volem incentivar que s’inverteixi, però impedir els pelotazos. I aquest és un equilibri complex. Per això, que els polítics enviïn un senyal que, governi qui governi, hi haurà una continuïtat és més important que no pas que trobin la política ideal (que no existeix). Un mal pacte és preferible a una política perfecta.