Com combatre el descrèdit polític

Una mestra mostra a les seves alumnes un mapa dibuixat al terra.
27/05/2021
4 min

Al llarg d’aquests darrers anys, i encara més dels darrers mesos, han crescut molt la desconfiança en el que diuen o fan molts governs i el descrèdit de la política. Pot ser que alguns se’n alegrin, però crec que a la gran majoria ens sap molt greu i ens preocupa. En les converses sovint es discuteix com s’haurien de repartir les culpes entre les dificultats evidents dels temps que vivim i el paper dels que tenen responsabilitats polítiques. Cal afegir-hi  els comportaments dels ciutadans. 

Encara que n’hi ha una mica per a tothom, crec que la part més important la tenen els polítics. Faig una senzilla anàlisi del tema per poder explicar el que en penso i per poder justificar aquesta afirmació. Parlaré de les incerteses dels nous temps, de les irresponsabilitats d’alguns ciutadans i de la incompetència de molts polítics.   

1. Incerteses i normatives públiques. Les incerteses derivades de quatre  reptes d’aquest nou segle (la digitalització de la informació, la insostenibilitat climàtica, la transició energètica i la globalització econòmico-financera) són causes molt clares que dificulten cada cop més l’encert en les actuacions públiques. Malgrat que això pot fer més comprensibles alguns errors, no es poden justificar de cap manera les actituds de negació del que passa, les mandres o inèrcies en acceptar la necessitats dels canvis, ni la manca de de mesures preventives per evitar o mitigar els probables efectes no volguts dels nous escenaris. Les conseqüències del progrés tecnològic tenen aspectes enormement positius que cal aprofitar, però també obren possibles perills col·laterals que cal combatre amb unes normes adequades que regulin la seva utilització i que estableixin les responsabilitats.

2. Responsabilitat i regulació. La creixent llibertat personal fruit de les noves eines tecnològiques i la progressiva consciència dels límits del planeta han creat una contradicció que obliga a un augment de la responsabilitat personal per garantir la seguretat de tots i mantenir la convivència, alhora que s'assegura la sostenibilitat global. Això suposa un enfrontament entre llibertat, d'una banda, i seguretat i sostenibilitat, de l’altra. Les autoregulacions no són suficients per eliminar la irresponsabilitat de persones, d’organitzacions i fins i tot de governs. Aquí rau una altra causa del problema i neix la urgent necessitat de noves regulacions, moltes de les quals han de ser de caràcter global, sobretot en l’àmbit financer i en el de la informació. 

3. Incompetència en el món polític. Si les causes són clares, les solucions només poden venir d’un augment de la responsabilitat personal i col·lectiva, i en el cas molt freqüent de la seva insuficiència, d’una adequada actuació dels poders públics, tant legislatius com executius. Els primers regulant més clarament l’exercici de la llibertat i els seu límits, i el segons gestionant adequadament els serveis públics per assegurar l’equitat i la inclusió social.

La manca d’actuacions, i en molts casos els errors, generen en els ciutadans una comprensible percepció de manca d’atenció dels polítics respecte dels seus problemes personals, i són la principal causa de desconfiança i descrèdit. Això s’agreuja encara més al contemplar contínues batalles partidistes pel poder i lluites ideològiques allunyades de les preocupacions reals de la gent, que deixen en un segon terme la gestió correcta dels  problemes diaris. 

No tinc cap dubte que l’àmbit de la política té una dimensió ideològica i una de gestió. La pura gestió tecnocràtica, sense orientació ideològica, no portaria ni millora del benestar general ni disminució de les desigualtats entre ciutadans, però és imprescindible una bona gestió perquè les aspiracions reflectides en les ideologies es converteixin en unes millores reals que arribin a terme i siguin perceptibles per tots.  

Em sembla que caldria separar una mica més la composició del poder legislatiu (els Parlaments) i la de l’executiu (els governs). El primer és el que ha d’aprovar les normes que reflecteixin les orientacions que els ciutadans han escollit, i el segon és el responsable que aquestes orientacions i aquestes aspiracions es converteixin en realitats. Cal, per tant, que la ideologia estigui molt present en la composició dels Parlaments, però la competència i la qualitat de la gestió dels governs és l'única garantia que tot això no es quedi en utopies irrealistes o en aspiracions defraudades. 

Per evitar-ho cal distingir millor dos tipus de perfils polítics: el de representant dels ciutadans que actua basant-se en orientacions polítiques, i el de gestor professional i eficaç que materialitza en serveis i actuacions concretes les orientacions que s’han escollit. Les majories parlamentàries marquen la direcció del camí, però la capacitat gestora dels governants és la que fa que s’arribi al lloc desitjat. Crec que en aquests darrers anys s’ha estat menysvalorant aquesta segona dimensió en la formació d’alguns governs i en el nomenament dels seus càrrecs. El resultat ha estat una exageració del debat ideològic i una sensació d’incompetència dels òrgans executius. S’han de revisar millor els criteris per als nomenaments i els perfils dels candidats. Pot ser que ara s’hagi fet una mica millor?

Joan Majó és enginyer i exministre

stats