La política i el no-res
Va passar ara fa tot just vint anys, el 19 de gener del 2004, i és un dels esdeveniments intel·lectualment més rellevants del que portem de segle XXI. La trobada entre Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger es va produir a l'Acadèmia Catòlica de Baviera a Múnic i tenia com a objectiu discutir “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal”. No som precisament davant d'un tema qualsevol, sinó potser de la qüestió dels nostres dies: sota la voràgine de la política de partits, sota les estructures de la democràcia, sota les inèrcies de les institucions... hi ha realment alguna cosa? Tot just al cap de vint anys, el sociòleg Emmanuel Todd –el que va predir el 1976 amb pèls i senyals la caiguda de l'URSS– diu que, si més no a Occident, només queden conceptes zombis, grans buidors. És a dir, nihilisme. Ho explica en un llibre que va publicar Gallimard el desembre passat, i que crec que encara no s'ha traduït: La défaite de l'Occident. Després hi tornarem.
L'acte protagonitzat per Ratzinger i Habermas fa vint anys no va ser solemne i formal, tot i que ambdós ponents eren conscients que es tractava d'una trobada històrica. Al cap de poc temps, el 19 d'abril de 2005, el prestigiós teòleg va passar a ser el Papa Benet XVI. Retrospectivament, això va canviar la naturalesa del debat, cosa que no té gaire sentit. Els sectors més recalcitrants del catolicisme van retreure a Ratzinger una suposada assumpció acomodatícia del liberalisme modern, origen de tots els mals, mentre que els sectors més recalcitrants del progressisme van objectar a Habermas la participació en un diàleg que "normalitzava" intel·lectualment l'Església. Sobre la taula, dues qüestions: la fonamentació dels valors de la democràcia liberal i dels drets humans (poden tenir una base només secular?), així com la naturalesa de la veritat (en un context polític, s'hi pot arribar a través d'un consens argumental?). Són importants les fotos que van transcendir d'aquell acte. Mostren dues persones conversant distesament en un àmbit més parroquial que no pas acadèmic. Suposo que aquesta distensió també va resultar decebedora, en la mesura que suggeria l'existència d'un espai compartit de discrepància –el que forma part, justament, de les "bases morals prepolítiques de l'estat liberal".
Fa un parell de mesos es va commemorar el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH). En aquell moment, el 1948, “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal” estaven força més clares: es tractava, d'una banda, de no oblidar els horribles estralls dels totalitarismes de dretes, però també de no perdre de vista la immensa presó dels països on es va imposar l'anomenat "socialisme real" (Stalin encara estava viu. La URSS, per cert, no va votar sí a la DUDH: es va abstenir). L'esperit de la Declaració aplegava –disculpin la inevitable simplificació– el liberalisme de matriu anglosaxona, el republicanisme francès i la democràcia cristiana. És a dir, i seguint el mateix ordre, Llibertat, Igualtat i Fraternitat. De fet, al mateix inici del preàmbul de la Declaració hi surten els tres conceptes: "Considerant que el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau al món..." Per tant, estem parlant d'unes bases ètiques profundes que havien d'atorgar a la política un fonament sòlid i clar.
Doncs bé, a La défaite de l'Occident, Emmanuel Todd mostra com a Europa i als Estats Units tots aquests valors s'han transformat en conceptes zombi que generen polítiques erràtiques. Quan les coses van mal dades, com en el cas de la invasió d'Ucraïna o la de Gaza, les contradiccions afloren sense remei. Per què, segons Todd, el món no occidental s'ha afilerat clarament amb Putin? Doncs perquè en ell perceben una defensa de valors en els quals encara creuen, i que giren entorn de les estructures familiars tradicionals (no oblidem que Todd és demògraf). Tot això és discutible, òbviament, però les proves aportades a l'estudi, molt ben visualitzables en forma de mapes, són aclaparadores. El que per a molts occidentals representa un avenç històric (les polítiques de discriminació positiva cap a la dona, el matrimoni homosexual, etc.), per a més de mig món suggereixen un pas en fals. Molts occidentals també s'ho estan repensant, i per això la victòria de Trump, entre d'altres, és gairebé segura. Fa vint anys, el 19 de gener del 2004, hi va haver un debat sobre “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal”. Jo crec que convindria tornar-hi en comptes de parlotejar banalitats.