La política de telenovel·la
Fa un parell de mesos, Ernest Maragall va fer una reflexió en una entrevista arran de les campanyes de falsa bandera d’ERC. Davant de les crítiques sobre la “mala praxi comunicativa” d’ERC centrades en la incoherència que representa llançar campanyes d’una immoralitat pornogràfica combinades amb eslògans cursis com “el partit de la bona gent”, Maragall anava més enllà i apuntava directament a la comunicació política moderna com l’arrel del problema. Segons Maragall, la comunicació política actual i la construcció d’un discurs polític que integri una ètica democràtica/republicana o la possibilitat de tenir un debat públic sa són cada cop més incompatibles. La victòria de Trump després d’una campanya farcida de mentides, exabruptes xenòfobs i misògins o l'ofensiva del PP contra el govern central i l’AEMET posant en qüestió la professionalitat dels científics –legitimant pseudocientífics, conspiranoics, negacionistes i neoliberals anti-estat– per tapar la gestió desastrosa de Mazón, semblen donar la raó a Maragall. La “mala praxi comunicativa” és cada cop més la norma que l’excepció.
Les estratègies de comunicació ja no són un instrument de síntesi del discurs polític per mobilitzar votants potencials en campanya sinó un instrument d’agitació permanent que aspira a definir el debat polític a partir d’un efectisme superficial però atractiu a través del tan esmentat relat. Aquest opera en uns cànons més propis de guió de telenovel·la farcit de clixés que glorifica l’acció immediata tractant de convertir ocurrències banals en grans aforismes per mobilitzar les emocions més primàries. I si cal fabricar girs de guió macabres com el dels cartells d’ERC o referir-se als immigrants haitians com a fagocitadors de gossos i gats per unes quantes dècimes d’intenció de vot, doncs es fa, i al civisme democràtic que el bombin. Un model importat sobretot dels EUA, on els professionals de la comunicació s’esforcen per laminar el debat polític a través d’un presentisme opressor que assegura que aquest no desbordi el marc predissenyat convertint, si és necessari, la política en un fangar. Un fangar putrefacte on l’extrema dreta xipolleja alegrament; on el civisme és engolit pel llot de l’odi; on regna un guirigall que es retroalimenta amb la polarització creixent; i on la manipulació del significat de conceptes com la llibertat, la igualtat o el respecte als drets fonamentals acaba per buidar la democràcia del seu esperit pluralista. La recent El ministre de propaganda, de Joachim Lang, sobre Joseph Goebbels esdevé una pel·lícula d’una contemporaneïtat realment inquietant.
La reflexió de Maragall fou rebatuda per un conegut expert en comunicació política que intentà separar les males pràctiques de la bona comunicació apuntant que aquesta depèn d’objectius clars i bons lideratges. Ai, el lideratge, paraula omnipresent importada de les facultats d’empresarials que serveix per convertir ocurrències tergiversadores en aforismes churchilians dos cops per setmana. Tot empaquetat per poder ser viralitzat a les xarxes socials i com a pinso per alimentar una premsa en crisi cada cop més presonera de la immediatesa i del clickbait.
La fabricació d’emotivitat no pot amagar la seva naturalesa artificial. Tanta transcendència acaba per, a la llarga, minar la credibilitat de la política i invalidar qualsevol mirada transformadora que vagi més enllà de la setmana vinent. Darrere d’aquest embolcall comunicatiu només hi ha la lluita descarnada pel poder; i heus aquí l'àmbit en què el concepte de lideratge pren el seu significat real: és el d’una entesa vertical de la política amb líders indiscutits que trien un gabinet de confiança, en què els professionals de la comunicació política són fonamentals, tot i no ser càrrecs electes, per aconseguir o mantenir el poder.
I és aquí on tenim l’ínclit Miguel Ángel Rodríguez i el seu “p'alante”, que representa la sublimació pública de la connivència de l’executiu d’Ayuso amb el poder judicial. Alhora, encarna l’evolució d’una esgrima política cada cop més schmittiana en la qual les tergiversacions discursives emigren cap a un poder judicial disposat a transformar la fabricació de relats, amb l’ajuda de certa premsa, en accions penals contra polítics (ja vistes anteriorment contra l’independentisme i Podem) que passen a ser enemics a abatre. Enemics que hom pot matar civilment i celebrar la seva crema a la plaça pública per mobilitzar un punitivisme cada vegada més estès.
La comunicació política es troba al bell mig del present deteriorament democràtic. La seva creixent influència ha donat ales a mandarins de la mentida i l’odi i ha normalitzat un antiintel·lectualisme curtterminista que invalida qualsevol transformació social integradora. Una professió que influencia decisivament el debat públic però desproveïda de qualsevol codi deontològic i que tampoc ret comptes amb la societat, però que va minant el pluralisme que constitueix les societats democràtiques.
