Polítics extraterrestres

Aquesta setmana hem tingut el debat de política general, i just aquesta setmana he escoltat la conversa entre Amador Fernández Sabater i Yayo Herrero, al Cercle de Belles Arts de Madrid, a propòsit del llibre “Habitar y gobernar; inspiraciones para una nueva concepción política” (Ned. Ediciones, 2020)”, de lectura pendent. En la conversa, ambdós autors referents, parlen sobre habitar i es demanen en què consistiria una política terrenal. Una conversa inspiradora i reveladora per entendre els temps de la política que vivim i el món que ens cal rehabitar, que no governar.

A la conversa, ambdós pensadors contraposen els conceptes de governar i habitar i evidencien la desconnexió de la realitat del que, avui, s'entén per política: estructures jeràrquiques, relat, poder, i sobretot, presa de decisions allunyades d’on es materialitzen les conseqüències d’aquestes decisions. Els polítics no habiten la terra que governen, estan en un altre pla, en una altra dimensió. Els autors parlen del fet que les polítiques d’avui són polítiques extraterrestres perquè no han aterrat a la vida real. Són polítiques de les “altes esferes” de poder –precisament aquesta denominació popular ja és prou explícita–, en connivència amb els interessos del capital i dels mercats. Dos conceptes i realitats, capital i mercat, que són abstractes i que en un sense sentit racional imposat per la lògica capitalista, determinen la presa política de les decisions en el nostre món. I aquesta presa de decisions respon a l’objectiu principal i únic de garantir la roda de l’acumulació d’aquesta abstracció, que són els diners, i que jerarquitza, sotmet, violenta i instrumentalitza individus i béns comuns. Se’ns evidencia, cada cop més, que el món real, material, terrenal, de les problemàtiques de tirar endavant la vida quotidiana amb tots els moviments, diversitat, treball, vincles, cures, afectes i dificultats que aquest suposa i requereix, està cada vegada més allunyat del món polític dels partits. De les escenografies en què es converteixen les institucions com els Parlaments, on els representants polítics, escenifiquen enfrontaments, juguen a l’impacte comunicatiu i mediàtic, es converteixen en experts en la disputa pel relat –és igual si és fals i carregat de mentides– per guanyar posicions partidistes i titulars de premsa. I mentrestant, la vida passa. La de veritat. En un altre nivell. En un altre món, de fet.

Davant aquesta ofensiva política cal resistir i passar també a l'ofensiva, però una ofensiva aterrada, materialitzada en els cossos i la terra que habitam i que ens habita. Perquè l’ofensiva de qui està a peu de carrer, de terra i de solcs és mantenir la possibilitat de fer la seva vida real un lloc vivible, desitjable, compartit, no manipulat per la por ni temptat per reproduir a petites escales les perversions dels relats buits de vida que reprodueixen abusos i opressions; sempre hi haurà algú més avall en un món que intenta estructurar-se en una verticalitat en què predomina la “lògica del domini”, que la filòsofa australiana Val Plumwood ja analitzava per tal de desmuntar els mites sobre el qual es construeix i legitima el poder. Una lògica que és conseqüència d’una cultura i un pensament que ha obviat que la vida es fonamenta en la interconnexió i dependència amb la terra que habitam i en els vincles humans que possibiliten una existència digna. De la dignitat n’estan molt lluny les sessions plenàries al Parlament, de connexió amb la vida aterrada i terrenal, també.

El capitalisme és extraterrestre diuen els conversadors que deia Marx. I és ben cert. És una abstracció no emmarcada en els límits biofísics de la terra, que explota la terra i la força de treball i de reproducció de la vida, sense fer-se càrrec que no són recursos ni infinits, ni disponibles a perpetuïtat als seus interessos de reproducció del capital i d’acumulació. Una acumulació que s’ha bastit, des dels seus inicis, en la despossessió, com tan bé ens han explicat i teoritzat Silvia Federicci o David Harvey (amb el procés d’acumulació primària, o el concepte d’acumulació per despossessió). Una abstracció que no toca de peus a terra i a partir de la qual hem organitzat el món! Baixem a la terra, mirem als ulls de la gent, parlem des de la humanitat i no la instrumentalitat, des dels vincles i no des de les jerarquies, des de la confiança i no des de l’acusació i el descrèdit, des de la vivència materialitzada, corporitzada, la que ens travessa, per comptes des de la confrontació dialèctica en una disputa del relat que no aterra en la realitat. En tot això, hi ha l’immens poder de subvertir les realitats imposades per una política i una economia que volem resignificar i rehabitar (que no governar) com l’art de viure en societat i com la gestió de casa nostra oikos, prenent i recuperant les arrels etimològiques d’ambdós conceptes. A(terra)em-nos.