Polítics que se’n van a casa
1. Sandro Rosell, quan fa dos anys es plantejava presentar-se a l’alcaldia de Barcelona, se’n va anar a fer un cafè amb Gemma Nierga a TVE. Allà va ser molt clar a l’hora de dir que, si no guanyava, se’n tornava a casa. No pensava quedar-se fent d’oposició: “Per què he d’anar a perdre el temps, a escalfar una cadira i a fer perdre diners als contribuents?” Li van ploure crítiques per tanta sinceritat. Rosell, finalment, no es va presentar. L’alcalde escollit, per un grapat de pactes amb la pinça al nas, va ser Jaume Collboni. Xavier Trias, que ja s’hi veia, va engegar el cèlebre “que us bombin a tots”, Ada Colau es va quedar amb un pam de nas i Ernest Maragall va perdre la meitat dels vots en la primera gran patacada electoral d’Esquerra. Maragall va ser el primer a desaparèixer. Mig any després de les eleccions, va renunciar a l’acte de regidor. Aquest estiu també ha plegat Xavier Trias. L'ARA i altres mitjans han publicat que aquesta setmana que encetem Ada Colau deixarà l’ajuntament d’on va ser alcalde durant vuit anys, segons va publicar l’ARA. A l’oposició hi fa molt fred. Votem uns caps de llista que, si no manen, adeu-siau. El camí que va obrir Manuel Valls, farinetes i maquiavèl·lic, ha fet escola.
2. El cas de Carles Puigdemont és just el contrari. En campanya electoral, va aprofitar una entrevista a RAC1 per fer un anunci rotund amb Jordi Basté de testimoni: “Jo faré política tota la vida, en feia fins i tot quan era adolescent. Però si es refereix a política activa, jo no puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència”. Amb la mateixa lògica, va insistir que ell no faria de cap de l’oposició. Tothom va interpretar el mateix: que si els vots i els pactes no el feien president, s’apartaria de la primera línia. És clar que, en aquella mateixa entrevista, va dir que “l’acte de retorn ha de ser més un acte de país que de partit. Ha de ser un acte institucional”. Malauradament, les coses no van sortir com havia predit. Ni de bon tros.
3. Quim Torra, expresident de la Generalitat que es caracteritza per parlar sense embuts, a finals d’agost va demanar que Puigdemont i Junqueras fessin un pas al costat perquè “l’independentisme necessita replantejar els seus lideratges”. Lluís Llach, el president de l’ANC, deia aquest diumenge una cosa similar a l’ARA. Demanava que Junqueras i Puigdemont no continuïn al capdavant dels seus partits. Semblen dues peticions raonades i raonables. Ara bé, les ambicions polítiques són legítimes, les situacions personals són delicades i qualsevol represaliat per l’1 d’Octubre viu en una boira que, tal vegada, impedeix veure el panorama gaire més enllà d’un mateix.
4. A propòsit d'això, ja ha passat un mes del retorn i la fugida de Puigdemont. Un mes que ha semblat un any, de tantes coses que han passat. Ara, amb el cap fred, amb els Mossos cap per avall i l’expresident a la casa de Waterloo, si li pogués fer una entrevista, li faria tres úniques preguntes. Amb la performance del 8 d’agost: què hi va guanyar ell?; què hi va guanyar l’independentisme?; i què hi va guanyar Catalunya? A hores d'ara, ens caldria saber si algú hi ha sortit guanyant.
5. Amb aquest ambient deixatat, i amb la bandera espanyola al despatx del president de la Generalitat com feia dècades que no la vèiem, s’arriba a la Diada. Res no fa pensar que serà una jornada històrica. A més a més, ens diuen que les previsions per a aquest Onze de Setembre són de pluja per a tot el dia i a tot el país. Més encara a les 17.14 h. Els dies tristos, passats per aigua, encara es veuen més negres. Desmobilitzen i desencoratgen. I el pitjor de tot és que ja no ens en pot ni informar Tomàs Molina, l’home del temps que no va saber veure a venir ni la tamborinada independentista ni l’esclafit d’Esquerra. I mira que els mapes de les previsions eren ben clars.
