Les polítiques culturals, quin fandango
Cada vegada que es nomena un nou responsable de les polítiques culturals, sigui de la institució que sigui, es fa visible el fandango que hi ha en aquest àmbit. No em referesc a la cultura, sinó a la gestió pública de la cultura, que és una cosa ben diferent, tot i que la seva funció és estimular-la. Ara és el torn de Miquel Company –el cinquè conseller en cinc anys, com es va encarregar de recordar-nos Sebastià Portell amb un “això no pot ser bo per a la Cultura”. El cas és que entra un nou conseller i, com que se li demana què farà en els àmbits, institucions i activitats en què té competències, ja es destapa el caliportal de les competències. I a partir d’aquí, ningú no entén res: ni els que hi fan feina, ni els que n’estan afectats, ni el mateix conseller i molt manco els que miren.
Les competències haurien de ser el manual que donen a qualsevol càrrec entrant perquè almanco tingui una mínima idea de quines són les dimensions i les característiques del jardí del qual ha de tenir cura durant un temps. Al conseller de Cultura, per exemple –que ja sabem que ara ho és de Fons Europeus, d’Universitat i, a més, Cultura–, li haurien de dir qualque cosa més que no que té la responsabilitat de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), l’Institut d’Indústries Culturals (ICIB) i, entre d’altres, la part balear de l’Institut Ramon Llull (IRL). Sobretot li haurien de dir quines competències són les de cadascun d’aquests organismes, si és que hi ha qualcú que sigui capaç d’esbrinar-ho. No crec que el trobeu.
Com que ningú ho sap del cert, i tant es dupliquen les accions, hi ha trepitjades doloroses o s’obren buits inexplicables, el conseller Company, en la primera entrevista que li fa l’ARA Balears, diu que recuperarà el Pla de Cultura. A l’ICIB l’entén com a pol d’atracció a escala internacional o fins i tot el lliga al turisme cultural. Fins ara pensàvem que fins que no aconseguís consolidar aquí una indústria cultural, l’ICIB no s’hauria de posar per res més, que prou feina té i no té mans per fer-la. L’escala internacional hauria d’anar lligada a enfortir l’aportació balear a l’Institut Ramon Llull, si no fos perquè hi ha a alguns que això de vendre internacionalment la nostra cultura com a catalana, en una aposta forta, els provoca urticària. I llavors entra l’IEB, que originalment es dedicava a potenciar els estudis històrics locals. Després, va ser per a la promoció exterior de la cultura, també la cultura entre illes, i ara tant promou aquí festivals i jornades d’estudis locals, com dona subvencions, com paga bitllets d’avió.
Res, un fandango competencial, el de la cultura, que afecta les institucions del Govern, dels consells i dels grans ajuntaments. Si m’ho permet Miquel Company, jo crec que de moment aparcaria el Pla de Cultura, per fer un pla per a les institucions de la Cultura, de totes les de les Illes. Si aconseguís definir per a què serveix o ha de servir cadascuna, quins són els seus objectius i el camí per aconseguir-los, potser després es podrien començar a fer polítiques culturals i plans d’un cert abast.
