Polònia: la temptació viu a l'est
"Aquest és el nostre país, una província abandonada, la fi d’una època, la fi del món i de tot plegat. És el nostre territori. Ningú no ens en donarà un altre" (Iuri Andrukhòvitx, novel·lista, poeta i pensador ucraïnès)
Durant el transcurs del partit de tornada dels vuitens de final de l’edició de la Copa d’Europa 67-68 entre el Górnik Zabrze i el Dínamo de Kíiv, disputat el 29 de novembre de 1967 al Silesian Stadium de la ciutat polonesa de Chorzów, les càmeres de la televisió soviètica, que retransmetia l’eliminatòria per a Ucraïna, van captar accidentalment una pancarta entre el públic on es podia llegir: "Oddajcie Lwów!", "Torneu Lvov!". La imatge no va durar més d’uns pocs segons, però van ser prou per sacsejar tota l’audiència ucraïnesa que en aquell moment mirava el partit. El lema plasmava per escrit una vella reivindicació polonesa, en plena Guerra Freda, de feia més de vint anys, des que als acords de Ialta de 1945 es va decidir que la ciutat considerada durant segles com una de les capitals culturals de Polònia passés (com tota la zona oriental de Galítsia, una històrica regió multiètnica i bressol del nacionalisme ucraïnès) a mans de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Un botí de guerra que Stalin es va negar en rodó a deixar anar i que va incorporar (juntament amb tots els territoris a l’est de la línia Curzon, que havien pertangut a la Segona República Polonesa) a la Unió Soviètica. D’aquelles noces aquests confits.
Les neteges ètniques que van tenir lloc a l’Europa central i oriental durant els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial van tenir com a resultat unes societats ètnicament homogènies, una cosa que havia estat del tot impossible d’aconseguir durant el període d’entreguerres. Així, després de la deportació i expulsió de milions d’alemanys, ucraïnesos, bielorussos i d’altres minories durant els anys 45-48, de l’intercanvi de població entre eslovacs i hongaresos pel decret de Beneš, i de la desaparició de gairebé tota la població jueva durant la guerra, Polònia, Txecoslovàquia i Hongria es van constituir en estats d’aclaparadora uniformitat ètnica, un somni llargament ansiejat. Tota aquella gran "operació neteja" es va dur a terme amb l'aquiescència i el vistiplau de les potències occidentals, que volien evitar a qualsevol preu un altre conflicte a gran escala a Europa per litigis ètnics o de fronteres. Aquelles "transferències de població", com van ser anomenades de manera eufemística, van resultar ser una resistent armadura quan el Mur va caure, tot el sistema socialista es va ensorrar i va emergir a la superfície tota l’Europa que havia quedat sepultada sota les seves aigües durant dècades. Naturalment, Iugoslàvia en va ser l’excepció, un estat que havia deixat les seves cuites particulars sense resoldre, és a dir, la seva pròpia neteja ètnica, quan va sucumbir al jou de Tito.
Tot i això, l'irredemptisme o reivindicació sobre un territori que un estat pretén annexionar-se per qüestions històriques, ètniques o lingüístiques ha estat latent, per bé que a baixa intensitat, en certes zones d’aquesta part del continent. L’enclavament de Kaliningrad (l’antiga Königsberg, flamant capital de Prússia Oriental i ciutat natal de Kant), un oblast exempt de la Federació Russa engabiat entre Polònia i Lituània, sempre ha estat contemplat amb suspicàcia per tots dos països, que el consideren un anacronisme que, a més, amenaça la seva seguretat, avui més que mai. Per altra banda, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, fa anys que ha empaperat tots els edificis i estances oficials, escoles, universitats, esglésies, catedrals i monuments amb la silueta de l’antic Regne d’Hongria, que s’ha convertit en el mapa oficiós del país. En els últims temps, la premsa hongaresa, gairebé tota al servei d’Orbán i el seu partit, Fidesz, llança de tant en tant insinuacions sobre la recuperació de certes províncies del sud d’Eslovàquia, on viuen mig milió d’hongaresos. Sobretot ara que la inveterada rivalitat entre Robert Fico, el primer ministre eslovac, i Orbán s’ha convertit en amistat, una amistat esculpida a la farga de Putin.
Si el Kremlin se surt amb la seva i incorpora antigues regions de l’Imperi dels Tsars a l’actual Federació Russa, el polsegós i vell bagul de l’irredemptisme polonès podria obrir-se amb un grinyol sinistre. No és pas esbojarrat pensar que algú amb mala llet (i en aquests temps que corren n’hi ha, i molta) pugui temptar i animar obertament Polònia a recuperar les seves estimades terres de la Galítsia oriental perdudes a Ialta com a compensació per tot l’ajut militar, econòmic i humanitari prestat a Ucraïna durant el present conflicte. Malgrat el Tractat de Bon Veïnatge, Relacions Cordials i Cooperació signat per tots dos països el 1992, la idea, atiada per Rússia, plana silenciosa sobre els sectors més ultranacionalistes, que a Polònia són poderosos. De fet, la qüestió ja ha aparegut en algun mitjà de comunicació de curt abast, però també es passeja pel cap de més d’un spin doctor de Llei i Justícia, l’ultraconservador partit de Jarosław Kaczyński. Ara que l’ordre europeu que va sorgir de la Segona Guerra Mundial ha esclatat pels aires, aquella vella reivindicació que va aparèixer en un estadi de futbol perdut a l'Europa de l’Est en una tarda plúmbia i freda de tardor de fa prop de 60 anys podria fer-se realitat. Si això fos així, suposaria, si més no tal com la coneixem ara, el finis ucrainiae, com si fos una al·lucinació –en termes del pensador i escriptor ucraïnès Iuri Andrukhòvitx– que hagués durat poc més d’un segle.
El Górnik Zabrze va arribar a les semifinals d’aquella edició de la Copa d’Europa, en què va ser eliminat pel Manchester United, que al capdavall es va erigir en campió del torneig en derrotar el Benfica per 4 a 1.
