El pols del finançament singular
Les darreres setmanes hi ha hagut alguns posicionaments rellevants en contra de la proposta del finançament singular per a Catalunya. El Senat ha completat la seva enquesta sobre el tema. Malgrat que hi havia bons defensors del finançament singular entre els experts convocats, el Senat, de majoria absoluta del PP, va fer un informe totalment negatiu. A la conferència de presidents de comunitats autònomes (CA) el president Illa va haver de sentir crítiques contundents i desqualificacions radicals. El Col·legi d’Economistes de Madrid ha presentat un informe extensíssim absolutament negatiu. Tan fluixa és la proposta de finançament singular? Exposo alguns arguments, en determinats casos suplementaris als que ja es coneixen, per avalar i accentuar la necessitat de la proposta catalana.
No ens enganyem sobre què és el Consell de Política Fiscal i Financera. El govern central hi té el 50 % dels vots, i en té prou amb una CA favorable a la seva proposta per tirar endavant el que vulgui.
Molts dels crítics han passat a donar per bons els càlculs de dèficit fiscal pel mètode del flux de caixa (que tant han criticat sempre), per mostrar com de ruïnosa per a les altres CA espanyoles i per a l’Estat seria acceptar el model de finançament singular, que identifiquen com “acabar amb el dèficit fiscal català”. Altres assumeixen que es mantindran els sobrefinançaments actuals d’algunes CA i que aplicar el principi d’ordinalitat farà que tothom estigui al nivell de la CA més ben finançada, deduint que l’esforç financer de l’Estat és inassumible. Tanmateix, els sobrefinançaments d’algunes CA poden anar-se reduint amb el pas del temps fins a eliminar-los completament. Poden rebre una assignació transitòria fins a assolir el respecte al principi d’ordinalitat.
Escandalitza la negativa dels crítics a acceptar que cal tenir en compte la paritat de poder adquisitiu (PPA). Tot funcionari públic sap com és de real el concepte, i tot pensionista, també. El cost de la vida no és el mateix a tot arreu. Escandalitza encara més que el govern no publiqui el cost de la vida de totes les CA. L’INE el coneix a escala autonòmica, provincial i local, perquè és indispensable per calcular els Índexs de Preus al Consum (IPC), però només publica les variacions dels IPC. La comparativa de nivells absoluts és un secret d’Estat! Quan hi ha increments del salari mínim, la premsa econòmica de Madrid reacciona immediatament queixant-se que a moltes províncies el salari mínim és molt semblant al salari mitjà. Això és a causa de l’impacte de la diversitat de costos de la vida. Cal tenir-los en compte, i corregir els recursos públics del model de finançament disponibles per CA en funció de les PPA. Les dades oficials donarien moltes sorpreses, i l’impacte sobre el model de finançament, encara més.
Escandalitza que es doni per bo el concepte de població ajustada, quan és una distorsió extrema de la realitat. Si el principi constitucional és la igualtat de tracte dels ciutadans, tots han de comptar igual. Darrere de la població ajustada s’amaguen negociacions bilaterals per obtenir finançaments singulars. O sigui, allò que Catalunya demana, ja ho tenen totes les CA menys Catalunya. Potser cal dir-ho més fort i més clar.
De les distorsions de com es mesura la població sorprèn molt negativament que, als efectes de necessitats d’atenció sanitària, es descompti la població que paga mútues d’assistència sanitària privada, com si això fos un senyal de riquesa, quan és un senyal de discriminació que pateix la sanitat pública catalana i el finançament públic de la Generalitat. La sanitat pública té excel·lents professionals, però els terminis d’espera per obtenir atenció sanitària són inadmissibles en moltes ocasions. Això passa a Catalunya i és el que obliga moltes famílies a contractar assegurances privades d’atenció sanitària. Si l’atenció pública fos tan ràpida com en altres CA, molta gent deixaria de contractar assegurances privades de salut. Eliminar aquesta distorsió completament contrària a la igualtat de la ciutadania és indispensable.
Els Índexs de Progrés Social publicats per la Comissió Europea retraten l’impacte del maltractament a Catalunya i la seva inconstitucionalitat. La prosperitat catalana és utilitzada per finançar CA que acaben gaudint de nivells de benestar ben superiors als catalans.
Finalment, escandalitza que no s’accepti que la proposta de finançament singular està oberta a tothom que la vulgui aprofitar. No és una obligació, sinó una possibilitat alternativa. A l’Estat han conviscut diversos models de finançament en altres ocasions, i ara mateix hi ha tractes singulars en funció de diversos criteris com els mateixos concerts, la insularitat o compensacions en despesa focalitzada en CA específiques.