A ponent de Marjal

Feia estona que no veia en Julià. Ens coneixem de la Marjal, de quan passàvem per Can Llaveta amb el tractor, camí de Can Barret. Solíem anar més drets que un fus, perquè sabíem que ens miraven. Ell i el seu germà Antoni no han abandonat el conró, fins ara. Avui diumenge hem coincidit i esperam al carrer –sota el sol d’agost– la paella encarregada. Té ganes de parlar, ho necessita. La seva mirada sembla cansada i li deman què li passa. Els meus pensaments circulen a tota velocitat, a sa Pobla tothom relacionat amb el món de la pagesia sap que durant el mes de juliol d’enguany s’han fressat alguns sementers de patates i cebes. El baix cost que rep el pagès fa que augmentin les pèrdues si es treuen els productes de la terra. En Julià em respon: "Vàreu fer bé tu i el teu germà de deixar sa Marjal, jo vaig continuar i ara estic arruïnat", em diu. "Què ha passat?", li deman.

Cerca l’ombra prima del migdia al recer de la paret i comença a parlar: "Fa trenta anys mon pare anava a Mercapalma dues vegades per setmana amb una furgoneta vella i tres mil quilos de patates, cebes i hortalisses. Llavors vàrem fer doblers per viure, no ens vàrem fer rics però teníem dignitat a la butxaca. N’Antoni i jo agafàrem els quartons dels pares i llogàrem quatre finques més de veïnats a ponent de Marjal, que ja no es conraven. Han estat anys de feina intensa, de jornals de dotze i catorze hores. Ens varen oferir un contracte amb un gran hipermercat, al principi anava bé, pensàvem que havíem tret la loteria, o almenys ens ho semblava. Teníem gent llogada de cap a cap d’any, principalment marroquins, que són el més soferts. Compràrem tractors i la maquinària moderna que havíem de menester, férem millores a les finques, sobretot per regar sense esser-hi, tot automatitzat. Ens endeutàrem amb el banc, la roda va tornar grossa. L’hipermercat, quan ens va tenir ben agafats pels collons, va començar a abaixar preus i el temps de pagament s’allargà mesos i mesos. Necessitàvem produir cada vegada més tones per guanyar el mateix. Fins que vàrem quedar asfixiats. Fa uns deu anys que m’ho veia venir, però no ho volia creure. Enguany, hem hagut d’hipotecar la casa del nostre pare, i crec que també la perdrem. Fa dos anys que no duc cap dobler al banc, qualsevol dia rebré una carta".

Jo escoltava sense poder badar boca, no hi havia res a dir. Ell continuà amb les seves explicacions: "Els tres darrers anys el meu germà i jo hem produït mil cinc-centes tones de patates, a més de cebes i lletugues. Han estat pèrdues totals. El darrer crèdit ha estat per poder pagar l’acomiadament dels marroquins que teníem llogats amb nosaltres". Jo tenc ganes d’abraçar-lo, però estic glaçat, sembl una estàtua en comptes d’una persona. I arriba l’estocada final: "Enguany no hem sembrat res, les finques estan sense llaurar, plenes d’herba d’hivern, no podem pagar el gasoil que els tractors necessiten. Fa dos mesos que faig de peó de picapedrer, almenys he pogut menjar. Els mesos més durs de pandèmia dura, alguns dies anàvem a comprar queviures amb els doblers de la pensió de mon pare. Ell cobra 670 euros al mes i ha cotitzat tota la vida de pagès. He deixat de creure en les notícies que dona la televisió i els qui manen, ja no vaig a votar. Si m’hagués tirat al joc o sortit bagasser o hagués estat un mans foradades ho podria entendre. Però no: feina, feina i més feina, de sol a sol, de cap a cap d’any".

No li puc mantenir la mirada, tenc ganes de plorar. Ell no ho fa perquè ja fa temps que li va caure la darrera llàgrima. "Per què no us feis escoltar? Explica què t’ha passat! No pot acabar d’aquesta manera, tu has lluitat tota la teva vida", li dic.

"Estim la pagesia i sa Marjal, l’art del conró ha passat de generació en generació a la meva família", em respon. "Qui m’ha d’escoltar? Només puc parlar de misèria i cadascú du la seva. A més, qui vol escoltar un perdedor? He parlat perquè t’he vist i necessitava que algú m’escoltàs. El metge diu que no he de prendre tantes pastilles i no he de quedar tancat. Com més en parli, millor. Ah, i si penses que les coses no es perden per un sol cantó, tens raó. Vaig anar a escola fins als catorze anys, no sé gaire lletra. I el fet d’agafar tant de maneig ens va superar. Les finques d’avui que són rendibles tenen l’assessorament d’un enginyer agrícola i d’un economista, produeixen moltes tones de menjar i així poden competir al mercat. Nosaltres hem anat a l’antiga i ja ho veus. Quan escolt 'això' tant de moda del quilòmetre zero no ho puc suportar, tenim tanta hipocresia al damunt, els humans. Qui practica de veritat el quilòmetre zero?".

Quan ens criden per recollir la paella, es gira cap a mi i em diu: "Tu que a vegades escrius, per què no expliques el que ens ha passat? No som els únics. A sa Pobla en conec un bon grapat, de pagesos que estan com nosaltres, però estan empegueïts pel que diran i callen. Pots posar el meu nom i llinatges, i dir el nom de l’hipermercat que ens ha escanyat fins a l’últim alè, tanmateix ho tenc tot perdut. Si saps de qualque feina del que sigui pensa en mi", em diu. "Si em dona per menjar, ja m’anirà bé".

Diumenge passat no vaig poder dinar de la paella encarregada. Segurament vosaltres tampoc no hauríeu pogut. Avui dia la Marjal tomba cap a ponent.

Pere Perelló és escriptor